CRÍTICA
À.Q
Exorcismes amb regust ‘retro'
En els títols de crèdit d'aquesta pel·lícula anglesa signada per John Pogue hi veiem el nom de la Hammer. La referència de la productora ens trasllada immediatament cap a un altre temps. A El estigma del mal, malauradament, no hi trobem ni Peter Cushing, ni Christopher Lee, però hi ha alguna cosa vella, marcadament retro, que ens vol acostar cap a les velles històries terrorífiques de la productora.
L'acció ens porta als anys setanta, però l'atmosfera que ens proposa no és gòtica. El referent que utilitza John Pogue no és altre que el d'El exorcista, sobretot el de les seqüeles que als setanta va generar la pel·lícula de William Friedkin.
Els primers vint minuts de la pel·lícula resulten prometedors. Ens trobem amb un científic disposat a traspassar els límits que proposa als seus alumnes que filmin un seguit d'experiments. Els estudiants, amb una càmera de 16 mm, intentaran seguir tot el procés d'exorcisme d'una jove que sent la presència d'una amiga morta dins del seu cos. Aquest punt de partida no triga gaire a pervertir-se i a mesura que El estigma del mal avança cada cop es torna una pel·lícula més mecànica, repetitiva i poc imaginativa.
És com si la promesa retro anunciada en els primers moments s'anés perdent i el film avancés de manera inevitable cap al desastre. En la darrera hora perd tota mena d'interès i la resolució no fa més que posar en evidència la poca fermesa des de la qual s'ha volgut controlar la proposta. L'estigma del cinema dels setanta acaba diluint-se. Les velles produccions de la Hammer londinenca tornen a ocupar el seu lloc mític, sense necessitat que li facin cap mena d'homenatge de segona fila.