Un clam al cel

Si algun valor té La Zaranda per sobre dels altres és la seva insistència en un teatre que remogui l'ànima amb una escena plena de metàfores. Temporada Alta ha col·laborat novament, i ja en van tres de seguides, en la producció d'aquesta companyia que presenta uns personatges decrèpits que deambulen per l'escenari, abordant un tema filosòfic de fons en una aparença dramatúrgica quotidiana. L'assumpte d'El grito en el cielo (dissabte, 21h Teatre de Salt) és el dubte de si existeix ànima que traspassi la mort física. És un clam que fan des d'un geriàtric decadent. Els interns es revolten per la política de sedar-los de forma periòdica, sigui a través de medicaments o a través de l'art. i és que, denuncien els de La Zaranda, avui la cultura només es valora pel seu pes de consum, d'ocupació, i de pressupostos agònics. Ells, com nio podia ser d'altra manera, conviden a escapar-se.

L'ànima sembla que s'hagi perdut en aquest món tecnològic. O, com a mínim, que hagi deixat de tenir-se en compte. La Zaranda, admet, es veu immersa en aquesta voràgine que li impedeix donar la vida i mort a cada espectacle com venien fent des del 1978. Només quan donaven per mort un espectacle, s'atrevien a crear-ne un altre. Com si fos un au Fènix. El director Paco de la Zaranda admetia ahir, que “som el que el teatre ens deixa ser i no és que nosaltres vulguem fer teatre”. En aquest sentit, per primer cop tindran tres peces en repertori (els tres que ha col·laborat, precisament Temporada Alta) a partir d'aquest dissabte. A més de El grito en el cielo (2014), també representen El régimen del pienso (2012) i Nadie lo quiere creer, la patria de los espectros (2010). És la solució per un mínim de subsistència en un moment en què les companyies estan exterminant-se, comenta el dramaturg de la companyia, Eusebio Calonge. L'obra, amb uns personatges que somien superar el veredicte dels seus anàlisi, també vol ser un sentit record a Juan de La Zaranda, un dels impulsors de la companyia que feia un temps que s'hi havia desvinculat i que va morir l'any passat. Calonge admet que, a l'absència física, ells senten la seva “presència” a escena mentre actuen.

El muntatge va participar en un taller obert l'estiu passat a la Biennale de Venezia, un fet insòlit en una companyia que acostumen a construir des de la més absoluta intimitat en la nau que disposen a Jerez. Aquell embrió s'ha reelaborat més tard. La Zaranda parteix d'un text de Calonge que es va readaptant en l'espai on també s'introdueixen els elements escènics i la música. Aquest cop, els elements són tots de ferro per reflectir una fredor que contrasti amb la calidesa dels personatges. Amb aquests elements, carretons de dur mercaderies a l'engròs, transformen l'espai. Pel que fa a la música, ressona el cor dels pelegrins Tannhausser de Wagner. Camí al cel.