etcètera
david paloma
Ha ha ha
En l'obra Història de la normativa catalana, Mila Segarra explica que quan van aparèixer les llengües romàniques, “ja feia molt de temps que la h llatina havia deixat de ser una laringal aspirada i havia esdevingut un signe sense correspondència fònica”. En llatí clàssic una mateixa paraula podia escriure's amb hac i sense hac, la qual cosa és un senyal que el so aspirat començava a perdre's. En tot cas, la grafia no va desaparèixer i la llengua catalana va acabar heretant una h etimològica que no sona (home, subhasta, filharmònica). Al llarg de la història de l'ortografia catalana se n'hi han afegit de no etimològiques, que tampoc no sonen i que fa molts anys que no són normatives (rahó, dihuen, càrrech).
Ara bé, el so glotal sord i fricatiu el coneixem mot bé en català. Quan riem fem ha ha ha (o variants), i també quan expressem sorpresa (ahà) o quan volem cridar l'atenció d'algú d'una manera dissimulada (ehem). L'ortografia catalana s'ha valgut de la h per representar aquestes onomatopeies. Coneixem igualment el so de la h per paraules d'altres llengües que el tenen en el seu repertori particular, com l'anglès, l'alemany i l'àrab. En català no fem en aquests casos una h autèntica sinó una mena de j castellana, però els hobby, Heidelberg i gihadisme tenen una hac que s'escriu i que sona (a tot arreu menys al Rosselló, on la hac només s'escriu).
Malgrat tot, la codificació va deixar empremta i ja fa unes quantes dècades que, en català, ens ensenyen a dir àmster (s'escriu hàmster), oquei (hoquei), andbol (handbol), aixix (haixix) i Èlsinki (Hèlsinki) sense el so de la h. Fins i tot àndicap (handicap) i Sàara (Sàhara). Però aquest és un grup de paraules petit i amb tendència a reduir-se encara més per efecte de la llengua estàndard oral. De fet, els mitjans avalen el so de la h en Sàhara i handicap, i aviat podrien acceptar hàmster, Hèlsinki i haixix. Sembla més difícil que les emblemàtiques oquei i andbol, ara agudes i dites sense hac, restitueixin l'accentuació i la h originals.