memòries
lluís llort. ferran sendra
‘The father of invention'
El 4 de desembre farà 21 anys de la mort del músic Frank Zappa i en fa 25 de la publicació de les seves memòries, que ara Malpaso ha traduït al castellà
Li agradaven quatre coses: el pebre, el tabac, el cafè i...el fagot
un guitarrista poc destacable i un mal cantant
Es considerava
un guitarrista poc destacable i un mal cantant
Segons el DIEC2, geni és: “Aptitud superior de què està dotat un esperit creador, poder altíssim d'invenció i organització. Un músic de geni. El geni de Beethoven”. Allà on hi diu Beethoven (que també) posem-hi Frank Zappa. Quan es compleixen 21 anys de la seva mort en no superar un càncer de pròstata, l'editorial Malpaso tradueix per primer cop a l'espanyol l'autobiografia La verdadera historia de Frank Zappa. Memorias, narrada per Frank Zappa i redactada per Peter Occhiogrosso. L'original és del 1989, han passat 25 anys i es nota, perquè la forta càrrega política i estètica, en cas que el músic encara fos viu, serien molt probablement igual d'intenses, però per parlar d'altres temes i conflictes. És a dir, criticaria molts comportaments socials encara vigents, però tindria altres coses a dir sobre la música, sobre l'art, sobre la política.
L'edició de Malpaso està molt elaborada, un esforç que en l'any de vida que té l'editorial està mantenint en tots els títols publicats. És tristament inusual llegir un llibre sense errades, i la traducció de Manuel de la Fuente i Vicente Forés és impecable. Només dues queixes: el paper demana una mica més de gramatge per no transparentar textos i il·lustracions (hi ha poques fotos i força dibuixos de A. West) i el text està carregat de cursives i negretes, fet del qual s'excusa la mateixa editorial, que ha preferit respectar l'original; han fet ben fet, així que aquesta mínima queixa, va per Zappa.
El primer que fa el músic és desmentir una de les moltes llegendes urbanes que circulen sobre ell: mai no va defecar en un escenari durant un concert i, encara menys, s'ho va menjar. El que sí que és cert és que el 1971 un espectador el va agredir durant una actuació a Londres i va caure de l'escenari, inconscient, patint lesions que el van tenir un any en cadira de rodes i li van tornar la veu més greu.
De Zappa n'hi pot haver molts, però en subratllaria quatre: el músic de rock innovador, el músic de rock paròdic i crític, el compositor de música contemporània i l'intel·lectual que lluita pels seus ideals, especialment contra l'abundant estupidesa humana.
En aquesta biografia assistim a un recorregut que va des de la seva infantesa fins quan clou el llibre (aleshores tenia 49 anys), passant pels inicis com a músic, pinzellades de la seva família i, aquí, el que no és habitual: una visió sobre la música (amb apartats molt tècnics), sobre la política, sobre la cultura i sobre la societat que no esperes en la biografia d'un músic. Perquè és molt més que això.
També hi ha algunes anècdotes personals, però poques. Té més d'assaig intel·lectual, insisteixo, que de relat d'aventures d'una envejada estrella del rock. Notem que és ell perquè llegim què pensa dels grans temes, no perquè ens expliqui com és. I quan parla d'ell mateix ho fa amb una sinceritat molt digna. Frank Zappa es considerava un compositor (“la música la fa el compositor, no l'intèrpret”), de la mateixa manera que tenia clar que no era un gran guitarrista i que era un mal cantant. De fet, es considera dadaista. Se sentia estrany en el món fins que va descobrir que no estava sol: era dadaista!
Fem un breu resum del més bàsic. Va néixer a Baltimore (EUA) el 21 de desembre del 1940 i va morir a Los Angeles el 4 de desembre del 1993. Fill d'una família humil, tot i que el pare era químic i matemàtic i treballava pel Govern. Frank era el gran de quatre germans i va tenir una infantesa complicada per l'asma, les otitis i la sinusitis.
Va començar de bateria en un grup quan encara es pot dir que no existia el rock and roll, però sí el rhythm and blues, el jazz, el doo wop, que eren les seves influències de base, fins que va afegir les dels compositors Igor Stravinsky, Anton Webern i Edgard Varèse. Un bon còctel, com va demostrar.
Va crear la banda The Mothers of Invention amb la qual, després de moltes vicissituds per obrir camí en el mercat musical, va publicar Freak Out!, el 1966. Abans de morir en va publicar més de seixanta discos, una xifra que avui passa de llarg de vuitanta perquè la seva vídua ha anat traient enregistraments de tota mena, no sempre recomanables.
Ja que surt la vídua, fem una breu parada familiar. Frank Zappa i Adelaide Gail Sloatman (1945) es van conèixer el 1966, ell tocava i ella era cambrera al Whisky a Go Go de Los Angeles. Es van casar el setembre del 1967, quan ella estava embarassada de Moon Unit (1967). Després van arribar Dweezil (1969), Ahmet Emmukha (1974) i Diva Muffin (1979). “La gent fa numerets pels suposats noms estranys dels meus fills, però tant li fa els noms, és el cognom el que els donarà problemes.” Va ser un home de família (a la seva manera) que, en canvi, no va tenir gaires amics. “Per a mi, un dia normal a casa és estar tota l'estona treballant sol i sense parlar amb ningú, així que pujar a un escenari em suposa un canvi de rutina. M'encantaria sortir sent jo mateix, però el meu jo, quan sóc jo mateix, és mortalment avorrit per exhibir-ho en un escenari. Ni sé si em ve de gust fer la gimnàstica habitual del rock and roll.”
Coses que li agradaven: pebre, tabac i cafè. I com a instrument... el fagot.
Coses que no... uf, hi posarem les principals: les drogues, el consumisme, la censura, la política adotzenada dels republicans (manava Reagan), el 90% de la indústria musical (ridiculitzava la música psicodèlica, la disco, l'opera rock...), les religions (en especial la catòlica), les lletres de les cançons d'amor, l'adoctrinament social que comença a l'escola, la cervesa, la CNN, els britànics, els sindicats, els nord-americans, els hippies, els anuncis...
En aquestes memòries, a més de les parts més tècniques sobre la indústria musical, els problemes per interpretar amb orquestres (fa una magnífica anàlisi antropològica dels músics d'orquestra i també dels de rock), el Synclavier (una màquina polèmica que permet interpretar tota mena de música) i les seves disputes amb la censura (el 1985 va declarar al Senat dels Estat Units per defensar la llibertat d'expressió, com pretenien censurar les lletres dels discos “seria com tractar la caspa decapitant”) i les seves opinions sobre tota mena de temes, Zappa mostra el seu esmolat sentit de l'humor i explica anècdotes divertides protagonitzades per John Wayne, Jimi Hendrix, Simon & Garfunkel, Mick Jagger, Eric Clapton, Duke Ellington, Steve Vai, Lenny Bruce...
Però no explica, per exemple, d'on va sortir el seu peculiar bigoti. No és estrany, era un home tancat en ell mateix i discret, com ho demostra que va ser enterrat al petit cementiri Westwood Village de Los Angeles, entre desenes de famosos, sí, però a la seva làpida no hi posa el seu nom... Volia evitar els estúpids pelegrinatges de fans ploraners.
Segons el DIEC2, geni és: “Aptitud superior de què està dotat un esperit creador, poder altíssim d'invenció i organització. Un músic de geni. El geni de Beethoven”. Allà on hi diu Beethoven (que també) posem-hi Frank Zappa. Quan es compleixen 21 anys de la seva mort en no superar un càncer de pròstata, l'editorial Malpaso tradueix per primer cop a l'espanyol l'autobiografia La verdadera historia de Frank Zappa. Memorias, narrada per Frank Zappa i redactada per Peter Occhiogrosso. L'original és del 1989, han passat 25 anys i es nota, perquè la forta càrrega política i estètica, en cas que el músic encara fos viu, serien molt probablement igual d'intenses, però per parlar d'altres temes i conflictes. És a dir, criticaria molts comportaments socials encara vigents, però tindria altres coses a dir sobre la música, sobre l'art, sobre la política.
L'edició de Malpaso està molt elaborada, un esforç que en l'any de vida que té l'editorial està mantenint en tots els títols publicats. És tristament inusual llegir un llibre sense errades, i la traducció de Manuel de la Fuente i Vicente Forés és impecable. Només dues queixes: el paper demana una mica més de gramatge per no transparentar textos i il·lustracions (hi ha poques fotos i força dibuixos de A. West) i el text està carregat de cursives i negretes, fet del qual s'excusa la mateixa editorial, que ha preferit respectar l'original; han fet ben fet, així que aquesta mínima queixa, va per Zappa.
El primer que fa el músic és desmentir una de les moltes llegendes urbanes que circulen sobre ell: mai no va defecar en un escenari durant un concert i, encara menys, s'ho va menjar. El que sí que és cert és que el 1971 un espectador el va agredir durant una actuació a Londres i va caure de l'escenari, inconscient, patint lesions que el van tenir un any en cadira de rodes i li van tornar la veu més greu.
De Zappa n'hi pot haver molts, però en subratllaria quatre: el músic de rock innovador, el músic de rock paròdic i crític, el compositor de música contemporània i l'intel·lectual que lluita pels seus ideals, especialment contra l'abundant estupidesa humana.
En aquesta biografia assistim a un recorregut que va des de la seva infantesa fins quan clou el llibre (aleshores tenia 49 anys), passant pels inicis com a músic, pinzellades de la seva família i, aquí, el que no és habitual: una visió sobre la música (amb apartats molt tècnics), sobre la política, sobre la cultura i sobre la societat que no esperes en la biografia d'un músic. Perquè és molt més que això.
També hi ha algunes anècdotes personals, però poques. Té més d'assaig intel·lectual, insisteixo, que de relat d'aventures d'una envejada estrella del rock. Notem que és ell perquè llegim què pensa dels grans temes, no perquè ens expliqui com és. I quan parla d'ell mateix ho fa amb una sinceritat molt digna. Frank Zappa es considerava un compositor (“la música la fa el compositor, no l'intèrpret”), de la mateixa manera que tenia clar que no era un gran guitarrista i que era un mal cantant. De fet, es considera dadaista. Se sentia estrany en el món fins que va descobrir que no estava sol: era dadaista!
Fem un breu resum del més bàsic. Va néixer a Baltimore (EUA) el 21 de desembre del 1940 i va morir a Los Angeles el 4 de desembre del 1993. Fill d'una família humil, tot i que el pare era químic i matemàtic i treballava pel Govern. Frank era el gran de quatre germans i va tenir una infantesa complicada per l'asma, les otitis i la sinusitis.
Va començar de bateria en un grup quan encara es pot dir que no existia el rock and roll, però sí el rhythm and blues, el jazz, el doo wop, que eren les seves influències de base, fins que va afegir les dels compositors Igor Stravinsky, Anton Webern i Edgard Varèse. Un bon còctel, com va demostrar.
Va crear la banda The Mothers of Invention amb la qual, després de moltes vicissituds per obrir camí en el mercat musical, va publicar Freak Out!, el 1966. Abans de morir en va publicar més de seixanta discos, una xifra que avui passa de llarg de vuitanta perquè la seva vídua ha anat traient enregistraments de tota mena, no sempre recomanables.
Ja que surt la vídua, fem una breu parada familiar. Frank Zappa i Adelaide Gail Sloatman (1945) es van conèixer el 1966, ell tocava i ella era cambrera al Whisky a Go Go de Los Angeles. Es van casar el setembre del 1967, quan ella estava embarassada de Moon Unit (1967). Després van arribar Dweezil (1969), Ahmet Emmukha (1974) i Diva Muffin (1979). “La gent fa numerets pels suposats noms estranys dels meus fills, però tant li fa els noms, és el cognom el que els donarà problemes.” Va ser un home de família (a la seva manera) que, en canvi, no va tenir gaires amics. “Per a mi, un dia normal a casa és estar tota l'estona treballant sol i sense parlar amb ningú, així que pujar a un escenari em suposa un canvi de rutina. M'encantaria sortir sent jo mateix, però el meu jo, quan sóc jo mateix, és mortalment avorrit per exhibir-ho en un escenari. Ni sé si em ve de gust fer la gimnàstica habitual del rock and roll.”
Coses que li agradaven: pebre, tabac i cafè. I com a instrument... el fagot.
Coses que no... uf, hi posarem les principals: les drogues, el consumisme, la censura, la política adotzenada dels republicans (manava Reagan), el 90% de la indústria musical (ridiculitzava la música psicodèlica, la disco, l'opera rock...), les religions (en especial la catòlica), les lletres de les cançons d'amor, l'adoctrinament social que comença a l'escola, la cervesa, la CNN, els britànics, els sindicats, els nord-americans, els hippies, els anuncis...
En aquestes memòries, a més de les parts més tècniques sobre la indústria musical, els problemes per interpretar amb orquestres (fa una magnífica anàlisi antropològica dels músics d'orquestra i també dels de rock), el Synclavier (una màquina polèmica que permet interpretar tota mena de música) i les seves disputes amb la censura (el 1985 va declarar al Senat dels Estat Units per defensar la llibertat d'expressió, com pretenien censurar les lletres dels discos “seria com tractar la caspa decapitant”) i les seves opinions sobre tota mena de temes, Zappa mostra el seu esmolat sentit de l'humor i explica anècdotes divertides protagonitzades per John Wayne, Jimi Hendrix, Simon & Garfunkel, Mick Jagger, Eric Clapton, Duke Ellington, Steve Vai, Lenny Bruce...
Però no explica, per exemple, d'on va sortir el seu peculiar bigoti. No és estrany, era un home tancat en ell mateix i discret, com ho demostra que va ser enterrat al petit cementiri Westwood Village de Los Angeles, entre desenes de famosos, sí, però a la seva làpida no hi posa el seu nom... Volia evitar els estúpids pelegrinatges de fans ploraners.
Paraula de Zappa
És tan complicat fer un resum vàlid d'una densa i valuosa biografia com aquesta, que el millor és donar pas a una tria essencial de les paraules del músic, traduïdes al català.
F “La informació no és coneixement, el coneixement no és saviesa, la saviesa no és veritat, la veritat no és bellesa, la bellesa no és amor, l'amor no és música. La música és el millor”
F “Crec que una de les causes de la mala salut mental dels Estats Units és que la gent s'ha educat amb lletres d'amor”
F “Tothom és idiota fins que no demostri el contrari”
F “La religió és excel·lent per mantenir callada la gent”
F “Sense desviar-se de la norma, el progrés és impossible”
F “Els nens són ingenus, es creuen qualsevol cosa. Amb l'escola ja en tenen prou, però si els acostes a una església... els estàs ficant en problemes”
F “Només la religió i les drogues trastornen més el nens que la televisió i els pares”
F “El comunisme no funciona perquè a la gent li encanta posseir porqueries”
F “El tabac és el meu vegetal preferit”
F “L'estupidesa té un cert encant que la ignorància no té”
F “El periodisme musical consisteix en gent que no sap escriure entrevistant gent que no sap pensar amb la intenció de fer articles per a gent que no sap llegir”
F “El rock està fet per disfressar-se. Cap innovació musical tindrà un èxit rellevant si no s'involucren del tot les indústries que reben un benefici tangencial: la moda i el marxandatge”
F “La política és la branca industrial dedicada a l'entreteniment de la ciutadania”
F “L'art és fer alguna cosa del no-res... i vendre-ho”
F “Escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura”
F “Tot l'univers és una gran broma”
F “Si la teva vida acaba sent trista i avorrida perquè li vas fer cas a la teva mare, al teu pare, al mossèn, a un de la tele i a alguna de les persones que et diuen com anar pel món, aleshores t'ho mereixes. Si vols ser imbècil, sigues imbècil, però no esperis que la gent et respecti: un imbècil és un imbècil”
F “No tinc aspiracions poètiques. [...] Algunes de les meves lletres són veritablement ximples, altres són lleugerament menys ximples i altres fins i tot són divertides. A banda que m'agrada escriure lletres amb sarcasme polític, la resta no existirien si no fos pel fet que vivim en una societat on la música instrumental és irrellevant”
F “Em molesta molt que em presentin reportatges sobre ‘l'amenaça de les drogues' entre anuncis d'analgèsics, somnífers, píndoles dietètiques i cervesa. [...]. Les drogues no són ni morals ni immorals, són compostos químics que en ells mateixos no suposen cap amenaça social si no és que un ésser humà consideri el seu consum una autorització temporal per comportar-se com un imbècil”
És tan complicat fer un resum vàlid d'una densa i valuosa biografia com aquesta, que el millor és donar pas a una tria essencial de les paraules del músic, traduïdes al català.
F “La informació no és coneixement, el coneixement no és saviesa, la saviesa no és veritat, la veritat no és bellesa, la bellesa no és amor, l'amor no és música. La música és el millor”
F “Crec que una de les causes de la mala salut mental dels Estats Units és que la gent s'ha educat amb lletres d'amor”
F “Tothom és idiota fins que no demostri el contrari”
F “La religió és excel·lent per mantenir callada la gent”
F “Sense desviar-se de la norma, el progrés és impossible”
F “Els nens són ingenus, es creuen qualsevol cosa. Amb l'escola ja en tenen prou, però si els acostes a una església... els estàs ficant en problemes”
F “Només la religió i les drogues trastornen més el nens que la televisió i els pares”
F “El comunisme no funciona perquè a la gent li encanta posseir porqueries”
F “El tabac és el meu vegetal preferit”
F “L'estupidesa té un cert encant que la ignorància no té”
F “El periodisme musical consisteix en gent que no sap escriure entrevistant gent que no sap pensar amb la intenció de fer articles per a gent que no sap llegir”
F “El rock està fet per disfressar-se. Cap innovació musical tindrà un èxit rellevant si no s'involucren del tot les indústries que reben un benefici tangencial: la moda i el marxandatge”
F “La política és la branca industrial dedicada a l'entreteniment de la ciutadania”
F “L'art és fer alguna cosa del no-res... i vendre-ho”
F “Escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura”
F “Tot l'univers és una gran broma”
F “Si la teva vida acaba sent trista i avorrida perquè li vas fer cas a la teva mare, al teu pare, al mossèn, a un de la tele i a alguna de les persones que et diuen com anar pel món, aleshores t'ho mereixes. Si vols ser imbècil, sigues imbècil, però no esperis que la gent et respecti: un imbècil és un imbècil”
F “No tinc aspiracions poètiques. [...] Algunes de les meves lletres són veritablement ximples, altres són lleugerament menys ximples i altres fins i tot són divertides. A banda que m'agrada escriure lletres amb sarcasme polític, la resta no existirien si no fos pel fet que vivim en una societat on la música instrumental és irrellevant”
F “Em molesta molt que em presentin reportatges sobre ‘l'amenaça de les drogues' entre anuncis d'analgèsics, somnífers, píndoles dietètiques i cervesa. [...]. Les drogues no són ni morals ni immorals, són compostos químics que en ells mateixos no suposen cap amenaça social si no és que un ésser humà consideri el seu consum una autorització temporal per comportar-se com un imbècil”