Llibres

poesia

jordi llavina

Plaça del temps

Tot, en aquest nou llibre de Vicenç Llorca, parla del temps. Sembla que cada un dels versos que el componen duguin inscrita la consciència del pas dels anys. “Una mostra d'assaonada plenitud”, en diu Jordi Pàmias en l'epíleg. I, en el pròleg, Francesc Parcerisas s'hi refereix com “una proposta lírica que s'endinsa pel camí del retorn a la unitat des d'un món de dissonàncies”.

Es tracta d'un llibre compacte, ben estructurat, de ressons menys ribians que altres llibres de Llorca; un llibre que reflexiona una vegada i una altra –insisteixo en això– sobre el temps. Els fills o els pares ens fan ser conscients de la pressa de l'edat, de l'essència del nostre progressiu allunyament de la vida. Hi ha en el primer, i brevíssim, poema, un ressò ungarettià: “Com aquell nen que vol el món, i mira / l'aigua d'un dia que mai no beurà.” Tot seguit, en el poema Hi ha tants dies en un sol minut...! –un vers de Shakespeare–, el poeta dóna compte de la complexitat de la nostra existència: i així, tot considerant el cel i la terra –“creixo amunt” i “creixo avall”, escriu–, acaba amb un vers magnífic, que reflecteix un neguit ben comprensible en una consciència desperta: “Tot el desig de ser en un altre ser.”

Llorca ha escrit un llibre sobre allò que passa –per tant, un llibre que amaga el conflicte irreductible de la nostra naturalesa–, però ha aconseguit que el to sigui d'una admirable serenitat: “Només perdures en el corrent que escapa.” No sempre hem de veure el temps com a efecte destructor: “El temps et fa / perquè tu fas el temps.” El poeta el crea “com una plaça”; això és, com un lloc que fa de bon estar-hi. L'únic lloc –el temps fet espai– on els humans podem conèixer “l'univers / en les notes subtils de la música”. ¿Què hi ha, en el dia i en la nit de l'univers? La bellesa, és clar, i l'acte obstinat de recercar-la, que és l'escriptura: “Escriure és una imatge completa / del diví damunt planes que passen.” L'aigua que passa, i en la qual s'emmiralla el poeta, o aquesta imatge fugaç del diví en el poema ressenyat: de bell nou el temps, que ens conforma, que ens determina. Carner expressava, en el poema Dedicació, el desig d'“ésser, en millor diada, / guspira anònima de llum”. Llorca afirma que “tot s'assembla a un batec de papallona: / etern i coratjós al pas per l'aire, / misteriós en la bellesa / que li ha estat regalada, breu i líquida, / interna i fràgil com el vi que em dius”. En un altre poema descriu “una mica de llum / tacada amb aigua”. I, en un tercer, “una llum que camina”. No som, per tant, gaire lluny de la guspira anònima de llum carneriana.

Aquest és, probablement, el millor llibre de poemes de l'autor, que hi ha limitat la tendència a l'abstracció que trobàvem en obres anteriors. Aquí, el vers no engavanya, i el sentit s'hi fa present gràcies a unes imatges commovedores, reveladores. L'instant és un sospir de l'eternitat. El tràfec de la vida hi treu el cap: “Petit fill que ara jugues / amb els somnis dels dies caiguts.”

Calendari d'instints
Vicenç Llorca
Pròleg: Francesc Parcerisas. Epíleg: Jordi Pàmias Editorial: Tres i Quatre, València, 2014 Pàgines: 82 Preu:12,50 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.