Hotel Montesol

En una entrevista que vaig fer a Montesol quan va fer el salt de la historieta a la pintura em deia que sense l'escola del còmic la seva pintura no existiria. Una evolució que han seguit altres artistes, no sense provocar certa recança. En primer lloc perquè al llarg de molt temps hi havia l'inmobilista convenciment que un artista pintava o feia escultures, no tebeos. Aquesta consideració no era només des de l'exterior, els mateixos dibuixants de còmic també s'ho creien.

Un altre motiu del recel que s'ha tingut cap als dibuixants de còmic que passen a la pintura ha estat un cert menyspreu a la narrativitat. Per sort aquest prejudici es dilueix perquè la narració està escampada arreu, fins i tot en una taca de pintura.

Per a Montesol queden lluny els temps de la revista Cairo i sense abandonar al llarg de molt temps la seva passió pel paper amb il·lustracions i historietes per la premsa, la pinzellada de Montesol ha madurat fins arribar a ser tan o més important que les imatges quotidianes que es troben als seus quadres.

A primer cop d'ull, les peces que s'exposen a l'Hotel Axel de Barcelona (Aribau, 33) no semblen dir res de nou pel que fa a obres anteriors. El treball de Montesol continua tenint un cert caràcter festiu, de passejades urbanes o al costat de mar. Però cal anar més lluny. El que ha canviat o, millor dit, evolucionat, és la manera com el pinzell s'expressa en el llenç. La narració de Montesol apareix com un miratge, i els quadres, per als qui volen explorar-los i endinsant-se en ells, ja no són personatges que trepitgen la sorra, ni només edificis més o menys emblemàtics, són també esclats pictòrics que tenen vida fora de la història que ajuden a explicar. Aquest camí recorregut és considerat per Montesol com un sacrifici. “Per la pintura he renunciat a una col·lectivitat, un país, una llengua. Fer una obra pròpia representa una entrega total”, explica l'autor nascut al barri del Guinardó a Barcelona l'any 1952. Al llarg de molts anys va viure amb la seva família a França i ara ho fa a Madrid.

El suggeriment del galerista d'exposar en un hotel no li resulta incoherent amb el seu treball. “De fet, quan ja no tenia estudi a Barcelona i viatjava a la ciutat, anava als hotels i demanava que em deixessin passar a les terrasses per prendre apunts.”

Aquesta indagació i dedicació a la pintura no l'ha impedit de tornar a les seves arrels d'historietista. Gràcies a la creació de l concepte i etiqueta novel·la gràfica, la seva obra té una dimensió més popular. Fa uns anys, fer un tebeo amb pinzellades, taques i textures de pintor era només un experiment d'avantguarda. No fa gaire va publicar Speak Low, que mostra que la creació no té fronteres, sinó manifestacions diverses. Com a la seva pintura hi podrem trobar destil·lat tot el codi genètic de la seva educació sentimental i cultural: des dels cromos comprats al mercat de Sant Antoni a la pintura de Bonnard passant per l'acudit de Muntañola a La Vanguardia.