Des de la trona laica

Dins de la gran varietat de gèneres periodístics que es perpetren en els nostres mitjans de comunicació, l'articulisme literari, altrament dit d'opinió, té el seu públic, que sol ser entusiasta i també amant de recordar l'efímer gest periodístic tot conservant els articles en un volum ben relligat en forma de llibre.

Quan l'editor –i tanmateix amic– em va dir que volia publicar uns articles per tal de rescatar-los de l'esgrogueïment del paper de diari, li vaig parar els peus abans no acabés per recordar-li la meva opinió sobre aquests llibres que la majoria són una operació oportunista i poca cosa més. En dues ocasions he declinat, més o menys amablement, ofertes insistents perquè avalés amb la meva ploma reculls de periodistes de renom. Un d'aquests postulants va ser Bonifaci Baixdesostre, articulista incisiu i prolífic, cridaner i aviciat per una capelleta de seguidors barbamecs. Els seu escrits barroers i afectats, amb els seus cànons de patriotisme i les seves apologies de la croqueta de caviar, amb les seves exhibicions de meuques amanides amb tòfona i els seus trens de luxe amb parada a Sant Cugat del Vallès, m'irriten, els trobo d'una grolleria perillosament antihigiènica i que es desqualifica sola. A mi tota aquesta literatura llombriguívola em produeix, com a poc, vergonya aliena. L'altre figurí rebutjat va ser en Siscu Llindar, home de prosa més sòlida, però perdut per un egotisme de saberut, disfressat de cronista despreocupat i sentenciós, que em carrega fins a immobilitzar-me. La seva coqueteria tipogràfica, que ho omple tot de negretes i cursives i cometes, em fa ballar la vista, ja prou cansada per la lectura de les infàmies i les catàstrofes quotidianes, que el diari no té més remei que publicar. Francesc Llindar converteix les seves cròniques en un relat frívol de vernissatges i xeflis diversos, on les negretes taquen el paper en un name dropping sense aturador, cagallonets de cabra mundana que conformen el qui és qui del pessebre dels barruts en societat. No puc suportar-los, ni l'un ni l'altre, i així els ho vaig fer saber davant la seva sordesa estupefacta per la meva negativa, educada però inflexible. Però per desgràcia periodistes com aquests han fet escola com una taca d'oli i els lectors, que sovint s'embadaleixen amb les papallones més acolorides, ara poden trobar als diaris –i a les llibreries els corresponents reculls– tot un reguitzell d'escriptorets efectistes, seguidors d'aquest parell de grans sapastres del periodisme amb signatura, que s'arrapen a la columna diària com l'ebri verborreic per no caure de morros per terra.

I si explico tot això és perquè ells ja es van encarregar d'esbombar una versió tergiversada del meu refús, en la que jo, a més de veure'm entre cometes i negretes i escopint la bandera, quedava com un mentider recalcitrant. Per això vaig tallar en sec l'oferta de l'editor, amb qui per cert les famílies es coneixen d'antic, el seu avi i el meu van fundar el Noucentisme una tarda d'un cop de puny en una taula de l'Ateneu; però ell em va posar el braç damunt l'espatlla i amb el mig somriure de qui et coneix de sempre em va dir a cau d'orella: “Tranquil, el llibre és una antologia dels millors articles d'en Joan de Pinetell.”

Malgrat les meves reticències genèriques, vaig baixar la guàrdia alleujat en sentir el nom, l'autor és un vell periodista brillant i treballador, famós pels seus articles sempre reveladors, fruit d'una mirada perspicaç i d'una escriptura saborosa i amb estil. Pinetell és un lúcid perdedor –com tots els lúcids– que finalment s'instal·la per damunt del bé i del mal, i si convé per sota, en un exercici de distanciament ple d'intel·ligència maliciosa.

Com ja he dit, l'editor és amic meu, les nostres famílies passaven els estius a la Garriga, i nosaltres anàvem en bicicleta i empaitàvem pubilles de trenes rosses mentre alimentàvem els nostres somnis de grandesa literària. Avui Francesc Muller edita el que vol, s'ha venut a Planeta l'editora que va fundar el seu avi i ha muntat una petita editorial sense compromisos ni pretensions comercials. Ara Quico Muller publica els articles del seu amic Pinetell, company de nits a Boccaccio i autor d'esmolades i inoblidables sentències. Aquest llibre és la culminació d'una amistat i la constatació del talent de dos homes a qui el país encara deu un reconeixement.

El Pinetell articulista és un guia epicuri, un assot d'ignorants abusadors, un còmplice irònic i un mestre en la seva periòdica interpretació de la realitat, ja sigui diària o setmanal o mensual, en aquest seu dietari públic i personalíssim, que té una quantitat considerable d'àvids i fidels lectors. “Has llegit el Pinetell d'aquesta setmana?”, es pregunten els habituals a l'hora del cafè.

Joan de Pinetell és d'una raça de periodistes en extinció, pretecnològics –encara escriu amb una vella Montblanc, regal de l'Agustí Calvet Gaziel per la seva primera comunió–. Va començar portant cafès a La Vanguardia quan encara no s'afaitava. D'ençà no hi ha hagut cap redacció a Barcelona que no hagi acollit la seva humanitat i la seva ploma, la seva irònica empenta i el fum dels seus havans, en altres temps tolerats i envejats. També són memorables les seves corresponsalies, un viatge fascinant pel món del segle X. Sense proposar-s'ho, Pinetell també ha estat testimoni en unes quantes trinxeres bèl·liques, però el seu periodisme sempre ha sigut més de taula reposada que de llençar-se a la primera línia dels fets. Pinetell té el punt de mira llarg i necessita una certa distància per encertar, cosa que fa gairebé sempre, aquests articles en són la prova. Amb el temps ha acabat per utilitzar el telescopi i analitza l'univers des del bar de la cantonada de casa seva. Sempre esmolat i segur de la seva intel·ligència, fa que homes i coses llisquin àgils pels seus arguments, mentre dibuixa escenaris favorables a la seva raó per generar la indiscutible sentència, la frase que ens il·lumina, escrita per aquest home que és l'observador, l'outsider, el testimoni de càrrec, l'irat contribuent, el mandarí a la torreta, el desenganyat hepàtic, l'exalumne avorrit.

“He demanat el tercer Talisker de la tarda, el del punt dolç, i un cambrer maldestre i catòlic l'ha esgarriat batejant-lo amb glaçons de gel. L'he engegat a dida. L'hostaleria és en mans de l'enemic, així li ho dic al President, que em truca per somiquejar per enèsima vegada que l'oposició no l'estima, li dic que el bon polític governa contra tothom o sinó no governa i penjo. N'estic tip dels polítics i els seus egos fràgils, a l'ego se l'ha d'alimentar amb Talisker i cuixa d'adolescent, la resta són gregueries, o sigui, punyetes. Avui soparé a ca l'Anita, l'únic temple on combrego amb l'esperit en pau. Demà viatjaré cap a París amb Talgo, que és la manera més decent de viatjar, el jet privat és per als horteres que fan tard a tot arreu. Demano un altre whisky i encenc un robusto de l'Hoyo de Monterrey. Aquesta ciutat és tan petita com la intel·ligència d'aquest maleït cambrer que ha tornat a posar gel al meu escocès. A la merda!”

Com es pot comprovar en aquests articles, Pinetell és tenaç, esmola l'eina amb mala bava, hi fot la banya i no abandona mai, fins a tancar la realitat en forma d'article, en les seves diferents modalitats. Però ell sempre és qui marca el ritme i les regles i s'emporta el lector cap allà on vol. Pinetell és tan bon periodista que les ideologies –totes– les ha perdut amb els seus canvis de pell ofídics, mentre cargola la realitat des de la seva columna que és un escó perpetu per designació real –que no reial–. Els articles que avui s'apleguen en aquest volum titulat Des de la trona laica són bons, molt bons, i jo, en llegir-los, només puc sentir una gens saludable enveja.