Elogi de la paraula

L'avantatge de l'exposició anual World Press Photo és que permet posar, literalment, cara i ulls a tot de conflictes mundials que ens arriben en forma d'estadístiques, infografies i imatges de comissions negociadores. D'altra banda, el risc del World Press Photo és convertir el malestar en espectacle. Cada any hi trobem fotografies bellíssimes de guerres, execucions, funerals i catàstrofes més o menys naturals al costat d'imatges d'animals i d'esportistes. El perill és que la impressió passi per damunt de la reflexió. L'única manera de substituir la subjugació pel context és la paraula, en aquest cas els peus de foto.

Les meves fotografies preferides d'aquesta edició són les que mostren una escena que podria semblar quotidiana, però que el context converteix en emotiva. Em refereixo, per exemple, a la guanyadora, una escena nocturna presa per John Stanmeyer on apareixen uns homes alçant el mòbil en una platja. La imatge guanya efectivitat quan ens assabentem que la platja és a Djibuti, davant el mar Roig, i que els homes són emigrants que busquen cobertura per comunicar-se amb les seves famílies.

En una fotografia de Moises Saman un home està ajupit voltat d'ampolles, cubells i garrafes. No és un garatge qualsevol, sinó un dels llocs secrets a la ciutat d'Alep on es fabriquen bombes casolanes per defensar-se de les incursions de l'exèrcit sirià. El mateix podríem dir de la imatge de Tanya Habjouqa on apareixen unes adolescents emprovant-se roba de festa i sabates de taló abans de sortir: no és un lloc qualsevol, sinó Ramal·lah, a Cisjordània, actualment sota el control de l'Autoritat Nacional Palestina. L'última foto que vull esmentar és de Tyler Hicks i mostra simplement una dona i dos nens estirats a terra: però som al centre comercial Westgate, a Nairobi, el dia que uns guerrillers islamistes van causar més de seixanta morts. És en aquestes imatges, que ens permeten sortir dels escenaris més coneguts i accedir a espais privats, on la nostra visió del món s'eixampla i s'enriqueix.

L'exposició encara és al CCCB, s'hi poden veure fotografies fetes per drones, en el moment just, totes les formes de l'espectacularitat. Són les paraules, però, les que fan possible que els sentiments es transmutin en comprensió.