Un piano i un fred comiat

É s un dels privilegis que ofereix aquesta temporada el Círcol Maldà. Nina i Mariona Castillo són dues actrius de musical. Que els agrada treballar en altres camps però que se senten realitzades quan interpreten un personatge cantant. Es van conèixer, ara fa deu anys, protagonitzant una comèdia musical, Mamma mia!, en què el conservadorisme de la filla contrastava amb les idees revolucionàries de la mare. Una comèdia d'equívocs que va ser un dels èxits de la temporada al BTM. Grandíssim format, vaja. Ara, i només fins al 7 de desembre, les dues veus han volgut posar a prova una peça que té flaire de ser de llarg recorregut. Mares i filles explica un cas tan quotidià com dolorós. Quan una filla decideix marxar de casa. No hi ha un motiu aparent. Simplement, la necessitat de canviar d'aires, de marcar una distància amb una mare que s'ha estimat però que ara pressiona. I la mare soltera, que ho va abandonar tot per poder cuidar la seva filla, tem tots els fantasmes. Que la seva aposta sigui perduda, finalment. Que li cauran els «ja t'ho deia» dels familiars. En realitat, és una muntanya russa d'emocions que permet veure instats de la infància però sobretot comprendre la generositat dels dos personatges. Nina i Mariona Castillo, sense gaire res més que una partitura molt emotiva i, per moments, divertida, contagien l'emoció al públic. L'espai del Maldà és un menjador ple de llibres.

Capítol a part mereix la composició i, sobretot, la interpretació de Clara Peya, que si el piano ja és una extensió pròpia del seu cos, la mirada de complicitat amb els dos personatges la converteix en un element més de l'acció. A tan curta distància, veure com se segueixen, com es donen pas a la veu i com viuen (perquè són personatges o perquè posen música al sentiment d'aquell personatge) commou. És una obra que l'encerta perquè retrata un instant ben humà i fràgil: l'emancipació del fill, però també pel seu compromís amb la música. Tot és cantat. Forçosament, l'acció avança amb la música, doncs, tot i que també hi ha instants per desgranar l'emoció com qui desfà un terrós de sucre en un te. La peça demana aquesta proximitat i, per tant, ser obra de petit format. Perquè és des d'aquest forat del pany que es poden entendre bé les subtilitats, les mirades, les enrabiades i, finalment, l'amor. Perquè el que sí una mare i una filla sempre mantindran és aquell fil d'estimació, més enllà de totes les actituds egoistes d'una o altra.

Aquest musical és ideal per a tothom. Perquè tothom s'ha emancipat algun cop de casa. O ho ha volgut fer. O tem que ho facin els fills. O ha notat com ha variat la situació familiar a casa després que marxi un germà, per exemple.

El teatre té la capacitat de mirall: de veure una acció que un mateix ha realitzat. O que és a punt de fer. Veure com actuen els personatges, quan actuen encertadament, sense ferir ningú, però també quan s'equivoquen és tot un llibre de vida. Per això, s'intueix que és una obra ideal perquè mares i filles en edat adolescent es retrobin. Si hi van el cap de setmana, que aprofitin per fer una xocolatada al carrer Petritxol, en algun dels locals que més històries íntimes guarden a l'escalf d'un àpat deliciós. Nina s'ha sorprès com, sense ser mare, pot entendre el dolor de les que veuen com les filles decideixen emprendre el vol. És un comiat necessari però dolorós. És quan s'accepta i es facilita que el somriure tranquil·litza l'ànima.