Un pla perfecte per a una nit de pluja

Era una nit difícil: a fora plovia, a dins el públic anava entrant amb comptagotes i de seguida va quedar clar que l'auditori de La Mercè no s'ompliria. I malgrat que les circumstàncies no eren les més favorables, Marc Parrot i els seus músics van aconseguir dijous que la presentació de Sortir per la finestra a Girona fos un concert memorable, amb bones cançons, un so i una il·luminació impecables –bon treball de l'equip tècnic en un auditori difícil de sonoritzar– i un quartet de músics tan experimentats com ben compenetrats tant des del punt de vista musical com personal, encara que Parrot fes una mica de conya afirmant que la seva amistat no va més enllà de les gires.

El concert va començar amb Parrot assegut en un extrem de l'escenari, amb la guitarra acústica –en actitud de cantautor tradicional, amb gorra inclosa–, interpretant el tema que dóna títol al seu últim disc, del qual van sonar totes les cançons al llarg de la nit. Va continuar per terrenys onírics i en penombra amb El lladre de somnis i Pell i va apujar la intensitat rítmica amb l'optimista Un pla perfecte (“I no haver envejat ningú, no haver desitjat mai el que altres tenen i segur que tu ja no tindràs”) per aixecar-se de la cadira tot seguit i adoptar una actitud més rockera en temes com ara Aire fresc, Màgia, Llum intermitent i Primera cita, amb una divertida introducció sobre un amic seu que buscava parella per internet.

La primera incursió en la seva obra anterior va ser Tinc cinc caps, un tema d'Interferència (2007), que va donar pas a la recent i molt dinàmica El Volvo blau de segona mà –una adquisició real, segons va explicar–, la qual li permet tocar un instrument surrealista de grans dimensions, que fa sonar diferents botzines i es manté callat la resta del concert. La melòdica Rosa d'octubre, de l'últim disc, va precedir No m'estiris del fil, la primera cançó que va escriure en català, inclosa a Mentider (2005). Àrid, la cançó que tanca Sortir per la finestra, va obrir la recta final del concert, en què van sonar la divertida i panasiàtica Ressona el gong –l'única cita del seu disc anterior, el cinematogràfic Començar pel final– i Sóc la pedra, també d'Interferència.

Per als bisos Parrot va reservar Ara ja ho sé, de l'última collita, i dues perles anteriors, Ulleres per veure-hi malament i la potent Faig llenya. Ben acompanyat per Marc Prat (baix i contrabaix), Lluís Cartes (guitarra i teclats) i Joan Anton Mas (bateria i percussions), Marc Parrot va destacar com un notable guitarrista i un cantant que es mou bé en els registres més variats. Però Parrot és un brillant compositor de cançons que mereix millor fortuna als nostres escenaris.