Respecte per The Pepper Pots

Una gran festa, sense llàgri­mes: així va ser el con­cert de comiat de The Pep­per Pots, dis­sabte a La Mirona, plena d'un públic que volia gau­dir per última vegada d'un dels millors grups giro­nins dels últims anys. “Ens aco­mi­a­dem con­tents i amb orgull per la feina que hem fet”, van dir en una nit plena d'agraïments a tots aquells que han par­ti­ci­pat en la gran aven­tura de The Pep­per Pots durant els seus onze anys de vida. És trist que des­a­pa­re­gui un grup així, tre­ba­lla­dor i cohe­rent, que deixa una obra impor­tant –cinc elapés far­cits de temes pro­pis, sense abu­sar mai de les ver­si­ons– i que ha acon­se­guit por­tar la seva música al Japó i al bres­sol del soul, els Estats Units, entre altres països. Per tot això, The Pep­per Pots mereix un gran res­pecte.

Per aco­mi­a­dar-se, la banda va ofe­rir un con­cert de dues hores, basat sobre­tot en els temes del seu últim disc, We must fight, i en els dels dos ante­ri­ors, Now! i Train to your lover, que han mar­cat el so de The Pep­per Pots durant l'últim lus­tre, pri­mer mirant més al so suprem de la jove Amèrica ges­tat per Motown, i deri­vant en la recta final cap a un soul més madur, cons­ci­en­ciat i pro­fund. Pri­mer els músics van escal­far l'ambi­ent amb un ins­tru­men­tal (Warm up) i tot seguit van aparèixer en escena les dues can­tants, Adri­ana Pru­nell i Aya Sima, amb l'ener­gia d'una Tina Tur­ner des­do­blada, per obrir l'explosió rítmica amb Can't let him go i con­ti­nuar amb Highway i dos temes de l'últim disc, We must fight i Got me crazy, abans de tor­nar a Now! a través de Keep wai­ting. Cap a mig con­cert va arri­bar Let me go away, tema en què els músics es que­den con­ge­lats i muts durant uns segons a l'esce­nari, i pro­vo­quen a canvi una soro­llosa res­posta del públic, i alguns dels moments vocal­ment més inten­sos de la nit van arri­bar poc després amb I won't say I love you.

Per al final van dei­xar un preciós Come back to me inter­pre­tat només per Aya i Adri­ana, aquesta última també al piano, i l'apo­te­osi defi­ni­tiva va incloure les impa­ra­bles That's my baby for you, Time to live, Good times i New shoes. Defi­ni­tiva? No, ni molt menys. Perquè quan sem­blava que el con­cert ja s'havia aca­bat, el grup va anun­ciar que el públic es podia apro­par a una taula ins­tal·lada en un late­ral on seria obse­quiat amb diver­sos regals –pòsters, sota­gots i dese­nes d'exem­plars del seu CD-DVD Time and place, gra­vat amb el nord-ame­ricà Eli Paper­boy Reed–, i men­tre la gent bui­dava la taula amb un entu­si­asme des­bor­dant, el grup va tor­nar a tocar alguns temes més per aca­bar, ara sí, amb una versió del clàssic (Your love keeps lif­ting me) Hig­her and hig­her, del gran Jackie Wil­son, de qui jus­ta­ment aquest any es com­me­mo­ren el 80è ani­ver­sari del nai­xe­ment i els 30 anys de la mort: una vida curta però intensa, com ho ha estat també la tra­jectòria de The Pep­per Pots. Ara només cal espe­rar que, de les seves nom­bro­ses files, en sur­tin nous pro­jec­tes que con­tinuïn apro­fun­dint en el camí ini­ciat per un dels millors grups de soul que ha tin­gut mai aquest país. Com diria Aretha, res­pecte!