Una veu (magistral) avesada a narrar

En aquest món literari de casa nostra (que, deixeu-m'ho dir entre parèntesis, mai no hauria estat el mateix sense en Jaume Vallcorba, descansi en pau) sovint costa d'allò més escatir quins són els criteris que s'empren per destacar la publicació d'una o altra obra. Mentre que en la premsa escrita com a Via llibre es fa molt d'èmfasi en obres que encara no han superat la revàlida del temps, d'altres que l'han superada, i amb qualificacions excel·lents, passen per desgràcia gairebé de puntetes.

En són dos magnífics exemples les dues darreres reedicions de Jorge Amado, d'una entitat i una qualitat de primera magnitud. Un parell de llibres que en llegir-los (o, per què no?, rellegir-los) ens retornen el gust i el plaer per la literatura, per l'art i la màgia de l'escriptura i la lectura. Perquè l'autor de Bahia és, per damunt de tot, un novel·lista magistral, un dels fabuladors més rellevants (en el sentit més ampli del terme: creador de mons i d'històries) de les lletres sud-americanes contemporànies.

Si Borges, en redactar el seu pròleg de La invención de Morel, d'Adolfo Bioy Casares, en què defensava la novel·la d'invenció i la situava per sobre de la psicològica –“La novela de aventuras […] no se propone como una transcripción de la realidad: es un objeto artificial que no sufre ninguna parte injustificada”– no pensava en Amado era, simplement, perquè aquest en aquells temps encara no ens havia ofert el bo i millor de la seva creació.

Com ho és, sens cap mena de dubte, Gabriela, clau i canyella, en què s'exposa la història de “l'idil·li entre la mulata Gabriela i l'àrab Nacib”, en el marc de la ciutat d'Ilhéus, (que és, si no més, tan protagonista de l'obra com la diversitat de persones que l'habiten) l'any 1928, quan “finalment arribaria el progrés, la tan anomenada civilització”, perquè “amb l'aparició del cacau va començar una nova vida; tot el que hagués passat abans no comptava”, una nova vida en la qual tot, absolutament tot canviarà, que deixarà enrere per sempre més “els costums de la regió, tothora semibàrbara, amb les seves sagnants lluites, les emboscades i les morts”.

I al bell mig d'aquesta odissea dels nous temps, plena de paranys i adversitats, hi apareix, talment una Venus immortal, tot i que en comptes de les aigües, sorgeix del sertão, apareix Gabriela, i ho fa, seguint l'exemple de l'inoblidable Tristram Shandy, ben iniciat el trajecte de la novel·la, a la pàgina 104, quan encara està fent camí cap a la ciutat, deixant clar que la seva funció no és la de personatge principal, sinó de desencadenant de la història. O, més exactament, de figura prototípica que assenyalarà el punt d'inflexió entre els temps vells i els nous, entre el salvatgisme i la civilització.

Uns nous temps representats per un altre nou arribat, Mundinho Falcão —“Jo sóc el futur; el governador és el passat”—, que cerca precisament allò que no ha pogut trobar a Rio de Janeiro: fer-se un nom, alliberant-se de la família que deixa al darrere, i trobar el seu lloc al món, en “una terra nova i rica, on tot està per fer, on tot just es comença, […] [on] s'ha d'aixecar una civilització”.

És per això que la nouvinguda no tan sols serà un símbol de l'individu salvatge, indominable i incivilitzable, sinó de la terra salvatge, de la natura primigènia i, per extensió, del mateix Brasil.

D'aquest país magnífic que només pot sobreviure si ateny el delicat equilibri entre els perills del salvatgisme i els d'un progrés incontrolable i sense ànima, que sovint destrueix més que construeix: “Te n'has adonat, que hi ha certes flors que són belles i perfumades quan creixen a terra i als jardins? I així que les poses en gerres, encara que siguin gerres de plata, es panseixen i moren”; “Potser ell li havia exigit massa; no va tenir en compte la [seva] manera de ser […], volent-la transformar d'un dia a l'altre.”

I per entendre-ho tot plegat, quin punt de vista millor que el del foraster, del que ho veu des de fora, del que pot valorar sense prejudicis, de la manera més objectiva possible? D'aquell que, en realitat, compleix la funció del lector, introduint-se en un món que desconeix i tractant d'anar-ne fent la descoberta, amb els sentits ben alerta. És per això que Nacib, arribat de ben petit des de l'altra banda de l'oceà, no s'immisceix en res, que procura mantenir-se al marge: “L'amo del bar no es podia ficar en política. Això només el podia perjudicar.”

Perquè, sens dubte, aquesta perspectiva, neta, pura, alliberada de prevencions, que sempre és recomanable a l'hora de submergir-se en qualsevol obra artística, de qualsevol mena que sigui, és la més adient per assaborir aquest deliciós llibre d'un dels més grans autors brasilers (i de la llengua portuguesa) de tots els temps.

És en aquest punt que llueix, amb una força abassegadora, el millor Amado, aquell que s'ha alliberat del prisma un xic maniqueu i proselitista dels seus inicis com a narrador, influenciat pels dogmes i postulats de la literatura socialista de la Unió Soviètica, i ofereix una visió molt més àmplia, completa i rica, molt més versemblant i creïble, que el situa entre els més grans de la seva generació, en les lletres sud-americanes.

Al costat, almenys, de García Márquez, de Julio Cortázar, de Borges, de José Donoso i del primer Vargas Llosa. La qual cosa fa que únicament raons de tipus ideològic relacionades amb la seva militància comunista o d'un elitisme mal entès –com si escriure de manera intel·ligible fos un pecat de lesa humanitat– l'han bandejat de compartir amb ells els llorers de què la seva magistral obra el va fer mereixedor.

Com ho posa en evidència Els vells mariners, una nova mostra del goig de la ficció, que recull amb brillantor i energia el testimoni immemorial del plaer de narrar, heretat directament d'Homer i de Virgili, dels desconeguts autors de Les mil i una nits, així com dels bards i trobadors, dels rondallaires i explicadors d'històries de tota mena que omplien de joia i de sentit les llargues i fosques nits de la humanitat.