Josep Pla rescatat

Un dels esdeveniments de l'any és la publicació de La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), de Josep Pla, que ha recuperat Xavier Pla de mans dels hereus del narrador de Llofriu. El mateix Xavier Pla (foto) s'interroga sobre la conveniència o no de publicar textos privats d'escriptors desapareguts, que segurament haurien demanat més hores de cocció. La temptació, però, era massa gran i el lector, els ho asseguro, no en surt gens decebut. Tenim un material, gairebé una confessió, d'un escriptor que feia una vida al marge, molt marcat pels rigors dels clima –sobretot pels hiverns gèlids al seu mas, amb temperatures sovint sota zero–, per l'alcohol i l'insomni, però també per la passió “sensual” –com ell defineix el record de la seva amant Aurora Perea– i la reflexió intel·lectual.

És un Pla que trenca tòpics perquè sovint és més a prop d'un Charles Bukowski, amb les seves ressaques i epifanies, o la lleugeresa malenconiosa de Cesare Pavese, que d'alguns clàssics que esmenta. També políticament: “Sento que m'invadeix una gran depressió, que cada dia és més forta: la sensació de que no hi ha res a fer. El fàstic físic que em fa Franco em deprimeix.” El to del dietarista no és nou, i tot que hi ha notes més banals, la combinació entre quotidianitat, estat espiritual, descripció del paisatge i dels dies i reflexió intel·lectual és de primera categoria. Les notes ens mostren un Pla desinhibit i eternament cansat. Tant aquest adjectiu com el de fatigat són la conclusió de moltes jornades dels dietaris enmig de la llosa franquista. Els viatges i els amics el rescaten, però també afirma que el mas –tot i les inclemències– li ha salvat la vida. No deixa de ser una paradoxa que Pla fos un home exiliat del monstre que va ajudar a construir. Determinisme?