Hi ha una altra manera de viure i de crear

Fina Miralles (Sabadell, 1950) va decidir un dia que volia viure i crear d'una altra manera. Un dia d'ara ja fa 16 anys, quan es va instal·lar a Cadaqués i no va voler saber res més “de la fila índia de la cultura catalana”. De fet, en fa molts més, d'anys, que es va rebel·lar contra tot el que domina i tergiversa el sentit de la vida i l'art -“el gran problema de l'art és el mercat!”, etziba amb ràbia. El punt d'inflexió de la seva biografia es va produir el 1983. Va fer les maletes i va iniciar un intens periple en terres sud-americanes. “Que què em va aportar? Tot. Vaig obrir el meu cor a la humanitat.” I així va néixer una nova Fina, que no renuncia a les altres però se sent molt més lliure. “Més viva.”

Fa temps que Fina Miralles, un puntal de l'art conceptual català més arrelat a la naturalesa, sembla que no hi és. Però hi és, i tant que hi és. Està lluny del focus mediàtic de l'art, i al costat dels amics, del paisatge. Perdó: està a dins dels amics, a dins del paisatge, una compenetració radical que ja profetitzava el seu art tan visionari dels anys setanta. “Estic a dins de la vida”, insisteix. Es pot viure i es pot crear d'una altra manera. De crear, ara ho fa en col·lectiu. El seu projecte artístic com a Fira Miralles ja és una aventura acabada. No deixa de ser un rotund renec contra una societat tan individualista i egocèntrica. “Entre tots ho hem de fer tot, però això no hi ha manera que s'entengui. I per això som tan infeliços...” En tot plegat ha estat determinant la seva salut fràgil, que si bé li ha manllevat mobilitat, també li ha obert una perspectiva més serena, lúcida i autèntica per crear. “Quan veus que no pots anar cap enfora, vas cap endins.”

I de dins seu surt un geni que no necessita massa coses per manifestar-se artísticament. Amb un llapis i un paper en fa prou. “Al segle XXI, l'art contemporani ja no ha d'afegir més coses, el que ha de fer és esborrar! Simplificar, anar a l'essencial.” I això és el que ens implora en la nadala que ha creat per a la Fundació Joan Miró de Barcelona, institució que els últims vuit anys ha endegat un nou cicle amb artistes contemporanis per tal de furgar en el sentit i, sobretot, en els sense sentits d'aquestes festes de disbauxa artificiosa.

Miralles ha reaparegut a l'escena barcelonina amb una intervenció –a l'entrada de la fundació, just on hi ha una escultura de bronze de Miró que ara llueix en una exposició a Turquia–, que té tota la seva raó de ser en el títol que li ha posat: Fina, sembra, que uns altres ja recolliran. La raó de ser de la llavor, de l'origen de tot. La instal·lació (no es desmuntarà fins l'11 de gener) és simple, i té poderoses ressonàncies que empelten amb els rituals ancestrals del treball de la terra i dels cicles vitals. Una gegantina bala de palla fa de coixí a una figura de Nen Jesús. Una bala de palla impregnada de camp. De vida. Olorin-la!