Les cançons de la cançó

Diven­dres, l'Alta­veu va viure una de les seves jor­na­des més com­ple­tes amb tres eixos ben dife­ren­ci­ats en els tres esce­na­ris dis­tribuïts per tot Sant Boi. Si l'esce­nari més gran de la plaça estava dedi­cat a pro­pos­tes revi­va­lis­tes, el de Cal Ninyo ho va fer a la cançó d'autor, i a Can Mas­sa­llera va tenir lloc una aposta per les músiques d'arrel.

En el reco­llit espai de Cal Ninyo –l'únic esce­nari de paga­ment del fes­ti­val– es van exhau­rir totes les entra­des pel doble car­tell for­mat per El Petit de Cal Eril i The New Rae­mon. El can­tau­tor de Guis­sona va des­ple­gar el seu uni­vers de caire naïf i infan­til, però també amb uns inqui­e­tants tons psi­codèlics en què hi caben cala­mars, gats, sar­gan­ta­nes, esqui­mals i ele­fants. El Petit de Cal Eril va apro­fi­tar la seva actu­ació per pre­sen­tar alguna cançó nova, com ara Partícules de mi. The New Rae­mon, la banda diri­gida per Ramon Rodríguez (també líder, can­tant i gui­tar­rista dels Madee) està acon­se­guint una con­so­li­dació sòlida i ferma, tal com aven­tu­ren les cançons que va estre­nar del que serà el seu nou disc, La dimensión des­co­no­cida, que edi­tarà d'aquí a tres set­ma­nes, després del cele­brat A propósito de Gar­funkel de l'any pas­sat. En un con­cert emo­tiu que va ser seguit fins i tot per la gent que va que­dar-se sense entrada, The New Rae­mon van des­gra­nar un reper­tori valent amb experiències can­ta­des des de la pri­mera per­sona i que va aca­bar amb una versió de M'agra­da­ria ser un lemur, d'Esta­nis­lau Ver­det.

A la plaça de l'Ajun­ta­ment van sonar sons antics de la vella escola, però posats al dia amb joves ban­des que rei­vin­di­quen el pas­sat per afron­tar el futur. Els Trons des­pre­nen una auten­ti­ci­tat i l'amor pels clàssics ieiés garat­gers que no ha de pas­sar des­a­per­ce­but. Diri­gits per la gui­tarra de dotze cor­des de Marc Argen­ter, el grup recu­pera el so clàssic de grups, malau­ra­da­ment per­duts en l'oblit, que enre­gis­tra­ven en català els seus dis­cos pel segell Concèntric en els anys sei­xanta: Euro­grup, Els Corbs, Els Dracs, Pica­pe­drers o Els Xocs. A l'Alta­veu van pre­sen­tar el seu pri­mer disc, un tre­ball amb qua­tre ver­si­ons en català de The Music Mac­hine, The Squi­res i The Cho­co­late Watch­band, edi­tat, natu­ral­ment, en vinil. Per la seva banda, els The Pep­per Pots van des­ta­par el pot de les essències amb una com­bi­nació en què mes­clen de manera orto­doxa el soul de la Motown amb els rit­mes jamai­cans més ele­gants i balla­bles. Una mes­cla i una posada en escena que va seduir el públic que hi havia a la plaça de l'Ajun­ta­ment de Sant Boi i que ha seduït també les sen­si­bi­li­tats ori­en­tals en ter­res japo­ne­ses.

Can Mas­sa­re­lla és l'esce­nari en què es desen­vo­lupa la pro­posta més fron­te­rera i des­co­ne­guda. És el cas de Car­les Dènia i la Nova Rimaire, una agru­pació que acon­se­gueix reno­var els cants valen­ci­ans i que amb el seu pri­mer tre­ball, Tan alta com va la lluna, ja va acon­se­guir ser nomi­nat un dels millors tre­balls del 2008 des de la revista Sons. Per la seva banda, Las Migas van enci­sar tot l'audi­tori amb la seva mes­cla de pals de fla­menc i aires medi­ter­ra­nis i que va tenir el seu cen­tre d'atenció en la gran veu de Sílvia Pérez. Una can­tant d'amplis regis­tres que poc a poc va adqui­rint més rellevància en el pano­rama musi­cal català i que al matí va actuar, jun­ta­ment amb Refree, en l'acte ins­ti­tu­ci­o­nal de cele­bració de l'Onze de Setem­bre.