‘No passareu!'

Certament, la commemoració de l'inici de la Primera Guerra Mundial ha generat una gran quantitat d'activitats per tot Catalunya: conferències, congressos acadèmics, exposicions, cicles de cinema, concerts, llibres, números monogràfics de revista, articles de diari...  

Entre totes aquestes manifestacions d'interès per l'esdeveniment que marcaria un gravíssim abans i després a la història d'Europa i del món, jo n'assenyalaria dues que, al meu parer, tenen una gran importància: la publicació a Ara Llibres del treball d'investigació 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, de Joan Esculies i David Martínez Fiol, segurament l'assaig definitiu sobre el debatut tema dels voluntaris catalans, i la inauguració a la Fundació Miró de la riquíssima exposició de gran format Barcelona, zona neutral 1914-1918, comissariada per Fèlix Fanés i Joan Minguet.

Ara bé, encara que les commemoracions hagin estat molt nombroses i molt variades, estem ben lluny de conèixer a fons aquest capítol estrany de la història de Catalunya. I dic estrany perquè mai no hem acabat de treure'n l'aigua clara de totes les implicacions d'aquest episodi històric tan fonamental com transcendental. Sempre ensopeguem amb el tòpic de la neutralitat del país, que forma una mena d'espessa cortina de fum que no ens permet veure-hi més enllà. No ens permet veure una certa dosi de cinisme mercantilista que va produir grans beneficis econòmics. No ens permet veure una certa actitud d'ambivalència entre alguns sectors intel·lectuals de l'època.  No ens permet veure les greus conseqüències polítiques d'una certa desconnexió d'Europa que tindrà un pes determinant més endavant.

Però, sobretot, m'admira el fet que la cortina de fum, encara ara, un segle després dels fets, tapi una part considerable del llegat literari català que es va produir arran de la guerra. Fixem-nos en un exemple ràpid: el poema No passareu!, d'Apel·les Mestres, el coneixem, sobretot, en el context de la Guerra Civil. De tan icònic que era el text en aquell moment decisiu d'una altra guerra, la Generalitat de Catalunya va publicar un full volander amb el poema imprès i il·lustrat per repartir entre la població. Mestres va morir el 19 de juliol del 1936, als 82 anys, de manera que hem de buscar l'origen del poema en una altra banda: els dos estridents poemaris que va publicar durant la Primera Guerra Mundial, Àtila (1917) i Flors de sang (1917).  

Paral·lelament, també hem de recordar els poemaris monogràfics de Francesc Francís, Poemes de guerra (1915); Carles Grandó, El clam roig (1917); i Joan Pérez-Jorba, Sang en rovell d'ou (1918) i, d'una altra banda, el memorial en prosa Els tres ocells (1979) d'Edmond Brazès. Tampoc no podem deixar de citar un bon grapat de poemes solts que es van publicar a la premsa de l'època, començant per L'oferta als morts de 1914, de Josep Sebastià Pons, que va tenir una gran acceptació entre el públic de l'època. Després del poema de Pons, és de justícia esmentar Pau i guerra, de Gabriel Alomar; Per a la Creu Roja, d'Àngel Guimerà; l'extraordinari cal·ligrama de Josep M. Junoy, Oda a Guynemer; Veterà, de Josep Lleonart; Als voluntaris de Catalunya, d'Alexandre Plana; La Valhalla i el Parthenon, de Frederic Rahola; i Gethsemaní, de Llorenç Riber.

Tota aquesta literatura ha caigut en l'oblit per dues raons ben clares:  el tòpic de la neutralitat de Catalunya i la ben calculada ambigüitat política dels epígons del Noucentisme. Potser ara ha arribat el moment de començar a dir les coses pel seu nom.