Reportatge

art

Eva Vàzquez

Un art contra la humiliació

El Museu de l'Exili de la Jonquera exposa els dibuixos inèdits que Josep Narro va fer als camps del Rosselló

Narro sembla fer-se el propòsit de salvar la humanitat

Quan Josep Narro va arri­bar a Arge­lers amb la pri­mera marea humana, el 7 de febrer de 1939, encara no hi havia latri­nes. El govern francès tar­da­ria tres set­ma­nes a habi­li­tar les pri­me­res, una vin­tena de case­tes de fusta per aten­dre les neces­si­tats de prop de cent mil per­so­nes, per a mol­tes de les quals, car­go­la­des per la disen­te­ria sota aquell règim de llen­ties i aigua de mar, la mesura arri­bava massa tard. Però a Narro va cri­dar-li prou l'atenció per dedi­car a aque­lla nove­tat un dels pri­mers dibui­xos que faria al camp: un pal d'elec­tri­ci­tat pre­si­dint un erm de sorra que només trenca a la llu­nya­nia la tènue ren­glera de latri­nes. És un dibuix estrany, a menys que s'enten­gui com un acu­dit: un indici de civi­lit­zació que no ofe­reix a l'horitzó més que uns dipòsits d'excre­ments. Quan el maig de 1939 va ser trans­fe­rit pro­vi­si­o­nal­ment al Bar­carès, va fer una ope­ració sem­blant amb la ins­tal·lació de la pri­mera bomba d'aigua pota­ble, pre­sen­tada quasi com un monu­ment davant les bar­ra­ques ali­ne­a­des amb filat espinós. Dibui­xar abans que res les tinet­tes del camp o una solitària aixeta res­pon a la impos­si­bi­li­tat d'elu­dir les exigències del cos, «la vida nua”, sense honor ni ver­go­nya, que emer­geix en situ­a­ci­ons de gran pri­vació, com havia remar­cat el filòsof Geor­ges Didi-Huber­man a propòsit de les foto­gra­fies d'Agustí Cen­te­lles a Bram. Són imat­ges que per­me­ten con­tem­plar des de dins el “tre­ball de la humi­li­ació” ero­si­o­nant la dig­ni­tat dels refu­gi­ats, però al mateix temps, con­ti­nu­ava el pen­sa­dor, s'eri­gei­xen també en un «tre­ball con­tra la humi­li­ació”. Encara apre­ciem aques­tes coses, som humans mal­grat tot, sem­blen dir els dibui­xos de Narro: un sor­ti­dor d'aigua, un cubell on poder defe­car.

Però Narro va fer alguna cosa més que extreure de l'abjecció una defensa moral; va donar als refu­gi­ats que va retra­tar als camps on va ser suc­ces­si­va­ment trans­fe­rit entre el febrer de 1939 i el juny de 1941 una iden­ti­tat única i ina­li­e­na­ble, fins i tot als malalts, fins i tot als mori­bunds. Mai no va ser tan precís dibui­xant les fac­ci­ons d'un ésser humà com en aquests retrats d'homes des­posseïts de tota espe­rança, mai més no aga­fa­ria el lla­pis amb un pols tan ferm com el que exi­gia donar forma a l'última mirada d'un infant a punt de morir. En cada un d'aquests retrats d'interns aba­tuts, arrau­lits, entot­so­lats o febro­sos, sem­pre els més febles, Narro sem­bla fer-se el propòsit de sal­var la huma­ni­tat sen­cera. És pos­si­ble que rere l'atenció pre­fe­rent que va dedi­car als infants des­pro­te­gits hi hagués el record de la seva pre­ma­tura orfe­nesa i l'herència del seu pare, un mes­tre d'escola ele­men­tal ori­gi­nari de Sòria, però també la seva fami­li­a­ri­tat amb els lec­tors de les novel·les infan­tils i juve­nils que il·lus­trava des de 1926 per a Seix i Bar­ral i que molt temps després encara evo­ca­ria amb nostàlgia Jaime Gil de Biedma, que havia cone­gut El nenúfar escar­lata del capità Gil­son a través de les vinye­tes de Narro, o com a autor de les il·lus­tra­ci­ons d'alguns dels manu­als esco­lars més popu­lars de l'època, com ara El meu epis­to­lari, de Ramon Casa­res, on la lla­ti­nista Dolors Con­dom va des­co­brir el plaer de l'escrip­tura.

Com molts altres artis­tes que van pas­sar pels camps d'inter­na­ment fran­ce­sos al final de la Guerra Civil, Narro aixe­cava acta de les peno­ses con­di­ci­ons de vida dels refu­gi­ats en un gest ètic sense pre­ce­dents. Durant la guerra, ja havia publi­cat dibui­xos com­pro­me­sos a la con­fis­cada L'Esque­lla de la Tor­ratxa i a la revista Amic, des­ti­nada a aixe­car la moral dels sol­dats al front, sem­pre amb un traç ele­gant, d'una finesa quasi ori­en­tal. Però ningú havia creat encara un ima­gi­nari tan des­car­nat sobre la indig­ni­tat i la humi­li­ació com el que pro­vei­ria al cap de poc la pri­mera mirada als camps nazis. Aque­lla era, doncs, una experiència inèdita, per a la qual no exis­tia encara cap forma ima­gi­na­ble que servís de refe­rent. La malal­tia i la mort, per des­comp­tat, ja s'havien fet pre­sents des d'antic en la pin­tura, i el gènere pica­resc ens havia fami­li­a­rit­zat amb acti­vi­tats degra­dants com ara defe­car o arren­car-se els polls, però mai a aque­lla escala, mai des d'una ruïna tan com­pleta de la inte­gri­tat humana. Aquest caràcter insòlit fa par­ti­cu­lar­ment dolorós el fet que aque­lles mos­tres pio­ne­res de l'art con­cen­tra­ci­o­nari siguin res­ca­ta­des tant amb comp­ta­go­tes, a diferència dels tes­ti­mo­nis lite­ra­ris, recu­pe­rats àmpli­a­ment a través de la freqüent edició de dia­ris i memòries. El Museu de l'Exili de la Jon­quera (Mume) està fent des dels orígens i amb recur­sos des­gra­ci­a­da­ment escas­sos un dels esforços més llo­a­bles per res­ti­tuir a la memòria històrica aquest lle­gat sen­si­ble amb les expo­si­ci­ons que ha dedi­cat a Josep Franch-Cla­pers, Manolo Vali­ente, Josep Bar­tolí, Josep Subi­rats i, ara, a Josep Narro i Celor­rio (Bar­ce­lona, 1902-Gua­da­la­jara, Mèxic, 1994).

Els dibui­xants són gent humil i sense cap pri­vi­legi, no com els intel·lec­tu­als i els alts càrrecs de la República, la majo­ria eva­cu­ats amb urgència o rea­llot­jats en residències molt més con­for­ta­bles. Per això hi són sem­pre, a les imat­ges dels camps: fent gar­gots al qua­dern en un racó de la bar­raca –Narro mateix repre­senta els dibui­xants Mar­cel·lí Porta i Lluís Vidal Molné en plena labor Arge­lers i el Bar­carès–, retra­tant els com­panys d'infor­tuni, vet­llant els infants des­no­drits a la infer­me­ria. Josep Narro va pas­sar-hi més temps que cap altre. Amb una mal­for­mació al coll que li decan­tava el cap i l'havia dei­xat quasi sord, sem­bla haver rebut esta­tus de malalt des del seu ingrés a Arge­lers. Només així s'expli­ca­ria, men­tre els altres refu­gi­ats s'embar­ca­ven cap a Amèrica o assu­mien el risc de tor­nar a l'Espa­nya fran­quista, que ell con­tinués con­fi­nat més de dos anys i mig als camps de França. Fins i tot el seu germà, el metge i diri­gent del Par­tit Repu­blicà d'Esquer­res Edmundo Narro, que el maig de 1939 havia com­par­tit amb ell la frus­tració de veure dene­gat el pas­satge en algun dels pri­mers vai­xells d'exi­li­ats que sor­tien cap a Mèxic, en va aca­bar mar­xant molt abans, rumb a Santo Domingo, el desem­bre de 1939.

Aquell il·lus­tra­dor que havia dei­xat atònits Rafael Benet, Joan Sacs, Enric F. Gual o Ale­xan­dre Plana per la sen­si­bi­li­tat del seu tre­ball –Ricard Giralt Mira­cle, que hi havia coin­ci­dit al taller de Gràfiques Seix Bar­ral, el recor­dava amb gran res­pecte–i per la modèstia quasi patològica amb què mani­fes­tava el seu hor­ror per qual­se­vol forma de noto­ri­e­tat, no va sor­tir indemne de la seva llarga estada als camps del Ros­selló. A l'expo­sició del Mume s'hi con­fron­ten dos auto­re­trats apa­rent­ment idèntics: l'un, de 1935, amb el bar­ret calat, el cap tan decan­tat que li enfos­queix un ull, l'altre diri­gint a l'obser­va­dor una mirada cohi­bida perquè ve lleu­ment de baix, però d'un efecte hipnòtic i pene­trant; l'altre és un gra­vat imprès el 1949 a par­tir de l'ante­rior, excepte que damunt aquell ros­tre hi ha pas­sat la guerra, l'exili, la pèrdua de molts amics esti­mats. Però el detall més sig­ni­fi­ca­tiu és que en la nova versió es retrata afer­rat a una mena de qua­dern o uns papers allà on en el dibuix ori­gi­nal havia que­dat un angle buit. Pot­ser és una referència espec­tral al plec del cen­te­nar llarg de dibui­xos que s'empor­ta­ria dels camps i que ocul­ta­ria al seu retorn a Bar­ce­lona, el juny de 1941, gràcies a la medi­ació de l'edi­tor de Juven­tud, Josep Zen­drera, per qui ja havia tre­ba­llat abans de la guerra.

Les pri­me­res obres que il·lus­tra als qua­ranta sem­blen en con­sonància amb l'experiència vis­cuda: La vida sen­ci­lla, de l'ale­many Ernst Wiec­hert (1941), con­fi­nat a Buc­henwald per la seva opo­sició al nazisme, o els arti­cles del metge danès Axel Munthe, un al·legat a favor de l'huma­nisme. Tot i no fal­tar-li els encàrrecs, tant a Juven­tud com a l'edi­to­rial de Josep Janés, de qui ja havia il·lus­trat durant la guerra el poe­mari Com­bat del somni, el 1952 la relació ini­ci­ada per cor­res­pondència amb una dona mexi­cana, Aurora Mon­roy, l'ani­ma­ria a aban­do­nar defi­ni­ti­va­ment el país per casar-se i esta­blir-se a la capi­tal de Jalisco. Des de Gua­da­la­jara, va con­ti­nuar tre­ba­llant per a Juven­tud, il·lus­trant per exem­ple, en una com­mo­ve­dora col·labo­ració amb Lorenzo Goñi, un altre dibui­xant sord, les obres com­ple­tes de Ste­fan Zweig, però també es va impli­car amb les publi­ca­ci­ons cata­la­nes de l'exili, com ara Pont Blau i el But­lletí d'Infor­mació dels Països Cata­lans, de Josep Maria Murià, o en la difusió del pam­flet anti­fran­quista Sobre la situ­ación de España (1958), d'Anto­nio Márquez. Mai no va tor­nar a Cata­lu­nya.

JOSEP NARRO
Dibuixar la veritat nua dels camps del Rosselló (1939-1941)
Lloc: Museu de l'Exili de la Jonquera
Comissari: Eric Forcada
Dates: Fins al 5 d'abril de 2015
Entrada: 4 euros
Horari: De dt. a ds., de 10 a 18 h; dg. i festius, de 10 a 14 h


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia