M'hauràs, però no em venceràs

Tot i que aquest no sigui probablement l'àgora on fer-ho, es podria discutir força sobre la conveniència o l'oportunitat de publicar obres o escrits que els autors van deixar inèdits abans de morir, sobretot quan la seva darrera voluntat fou que no es publiquessin. A casa nostra tenim l'exemple de Mercè Rodoreda, que abjurà de totes les novel·les que havia redactat abans de la guerra; un xic més lluny, el de Franz Kafka, l'obra cabdal del qual només ha pogut arribar a nosaltres perquè, venturosament, el seu amic i marmessor literari, Max Brod, incomplí el seu mandat que fossin destruïdes.

Ara bé, quan es tracta de diaris íntims i l'autor no demanà explícitament que no arribessin als lectors, sembla més que raonable que, passat un temps, siguin publicats; amb major raó, quan posseeixen un valor literari, cultural i humà indiscutible. Ho demostrà, fa ben poc, La vida lenta, que recull els telegràfics diaris inèdits de Josep Pla dels anys 1956, 1957 i 1964, i ho posen de nou en evidència aquests “escrits inèdits dels últims anys” de Maria-Mercè Marçal, que es llegeixen amb tanta atenció i interès com plaer, malgrat la, lògica, cruesa d'alguna de les seves anotacions.

A Els quaderns de Malte Laurids Brigge, Rainer Maria Rilke diu, referint-se a la creació poètica, que “no s'hi hauria de tenir cap pressa; s'hauria d'arreplegar significança i dolçor durant tota una vida, i si fos possible una llarga vida, i llavors, ben bé al final, potser seríem capaços d'escriure deu línies bones. Perquè els versos no són, com la gent es pensa, sentiments […] són experiències.”

Per bé que, per desgràcia, la vida de la poetessa catalana no fou, ni de bon tros, tan llarga com hauria estat desitjable, aquest llibre és una més que esclaridora constatació que no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Encara que ens deixà als quaranta-cinc anys, la major part, no és només la seva gran poesia la que la sobreviu, sinó, també, i amb una força, un vigor i una actualitat, almenys, similars, la seva manera de veure i entendre el món.

Si deixem de costat els comentaris que, ací i allà, fa sobre les tres qüestions que van centrar els seus interessos vitals –esplèndidament sintetitzats a la Divisa de Cau de llunes –“A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/de classe baixa i nació oprimida.”–, hauríem de distingir dues parts, o més aviat etapes, destacades en aquests escrits íntims. En primer lloc, tot i que l'editor hagi preferit situar-les després, les consideracions sobre literatura que comparteix amb Jean-Paul Goujon en les cartes inicials que li escrigué. En segon, les reflexions sobre la mort –i, per tant, sobre la vida– que redacta, tant a les lletres com al seu diari, a partir del dia terrible en què sap que l'amenaça una malaltia devastadora.

Pel que fa a les seves idees sobre l'escriptura, ben presents al llarg de la seva “conversa a distància” amb l'autor de la biografia de Renée Vivien, exposa ben clarament quina és la seva posició –i la seva tria– en l'etern debat sobre un o altre tipus de literatura: “Hi ha textos que volen ser literatura, i alguns d'aquests arriben a ser literatura; n'hi ha d'altres, però, que ni tan sols pretenen ser literatura i que són absolutament una altra cosa.”

Una tria que, de fet, no ho és tant, atès que, com succeeix amb els grans creadors, i per més que en el món de les lletres no hi pugui haver certeses –“tot és molt eteri, és el reialme de la inseguretat radical. Ja que els crítics i crítiques, els jurats dels premis literaris, etcètera, són ben sovint fonts d'autoritat bastant dubtoses...”–, per a ella escriure i viure són, si no exactament el mateix, gairebé: “Queda sempre alguna cosa d'un mateix, quan s'escriu; força coses, a voltes!”; “La meva frontera entre el que en diem «la vida» i la literatura –sobretot la poesia– a voltes és molt feble i sovint ho barrejo tot –incorregiblement–”.

La qual cosa no significa, en cap cas, que concebi la creació literària com un acte vital més, automàtic i sense intervenció de l'autor, sinó un acte volgut i treballat, producte de la més alta consciència i experiència de qui escriu, que exigeix una gran dedicació i un immens esforç per assolir un resultat vàlid i valuós, sobretot quan es vol que sembli natural –que és, al contrari del que es pensen els amants del barroquisme, la fita més elevada que pot abastar un escriptor: “Jo estableixo una diferència profunda entre espontaneïtat i sinceritat, fins i tot una oposició. Sempre cal un esforç per ser sincer –per treure alguna cosa de veritat del fons de nosaltres mateixos: o, almenys, alguna traça d'aquesta recerca de la veritat–.”

És probable que sigui per això (o, potser, per una mostra de modèstia, o d'autoindulgència relacionada amb la incertesa de la creació artística) que quan sent ja propera l'ombra final que, més tard o més d'hora, ens espera a tots –“Tinc una cita probable amb la Desconeguda. […] Sempre la tenim al costat, però ara la veig, la sento”– explica que sent més “pànic de tots els llibres que no llegiré, potser més que no dels que no escriuré”. Declaració que em duu immediatament a la memòria el poema Un lector de Jorge Luis Borges, on expressa una valoració idèntica: “Que otros se jacten de las páginas que han escrito; / a mí me enorgullecen las que he leído.”

I dic modèstia perquè paraula i fets no coincideixen: a partir del moment que li diagnostiquen un càncer –“Avui és el tercer dia que visc amb la mort enganxada, arrapada al costat dret”, comenta amb una cruesa que fa esgarrifar, l'1 d'agost del 1996, quan emprèn el seu dietari de la malaltia; “Sé que, passi el que passi, he començat a posar per a la mort”, indica unes ratlles més avall– no opta pas per llegir més, sinó per escriure. Conscient que “Viure no és durar. Viure intensament un espai de temps pot equivaler a una vida llarga amb molts moments «buits»” –anotació que ens duu l'aroma de l'aprenentatge del De breuitate uitae de Sèneca, editat fa ben poc per Adesiara Editorial– convertirà l'escriptura (“No sé per què escric, però escriure em fa bé”) en la millor i més esmolada arma de combat possible contra l'única batalla que, ja d'entrada, sabem que mai no podrem guanyar, la del temps que se'ns va escolant irremissiblement entre els dits: “He començat a pensar en la mort, en la vida a què aquesta mort dóna límit”; “Penso en tota la memòria –no sols de mi– que es fondrà amb mi, desapareixerà amb mi.”

Cal agrair, doncs, enormement no tan sols que ben aviat s'adonés “que escriure, expressar, també és fer la vida” i que sentís la necessitat de posar negre sobre blanc els seus pensaments i patiments —“necessito escriure”—, sinó que escollís la tan adient forma d'un diari íntim, d'una sinceritat esfereïdora, on despullava tan integralment i íntegrament el seu esperit, escrit per a ella i per als seus, per a l'Heura i la Fina, principalment, i no per als lectors de les seves obres.

Qualsevol altre mitjà que hagués pogut escollir –i les cartes adreçades a Goujon, molt més mesurades, molt més pensades i literaturitzades, molt menys catàrtiques o alliberadores, en són una constatació palmària– hauria comportat, ineluctablement, una pèrdua d'autenticitat insalvable. El diari ens permet veure (de fet, quasi escoltar: malgrat que sovint siguin, com és lògic i natural, un crit agònic de desesperació i desesperança, la proximitat i la intimitat del diari ens fa la sensació que sentim mormolar la seva veu a les orelles) la persona de la manera més directa possible, ens permet compartir, quasi en pròpia pell, l'odissea final de la seva vida.

Fa possible el miracle literari que puguem compartir –i com-patir, si se'm permet el neologisme– amb ella aquest amarg tràngol de sentir tan acostat l'alè de la mort; tràngol que, una volta superat el sotrac, el temor i, per damunt de tot, l'espasa de Dàmocles de la incertesa –“saber alguna cosa menys incerta”; “encara la incertesa”; “dies d'incertesa total”, dirà a Goujon, en una de les seves cartes– que pesava al seu damunt, va tenir la fortalesa d'encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “Vull viure”; “Lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l'abast per viure”; “M'esforço no pas a sobreviure, sinó a viure.” El dietari és complementari als poemes que formaven part de Raó del cos, del mateix període. Per tot plegat, no puc més que recomanar amb fervor aquest llegat final de la gran poetessa catalana, aquesta seva darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món”.