Entrevista. David Safier
VALÈRIA GAILLARD. Escriptor
”Durant força anys vaig somiar que em perseguien”
De l'Holocaust sovint només es té aquesta imatge inesborrable dels milers de persones empeses com bestiar dins de vagons en uns combois que les duran a un destí fatal: l'escorxador. I tot plegat sense oposar-hi resistència. Però hi ha altres moments històrics no tan coneguts, com la revolta del gueto de Varsòvia, que revelen que els jueus també es van defensar i es van organitzar per oferir combat a l'enemic nazi. Aquest és el capítol que relata l'escriptor alemany David Safier (Bremen, 1966) en la novel·la 28 dies (Empúries). Sense caure en dramatismes, però explicant amb realisme la cruesa de la situació, l'autor narra els esdeveniments a través de la mirada d'una jove de 16 anys, la Mira, que s'acaba unint a la resistència.
Fins ara ens tenia acostumats a novel·les divertides, com ara ‘Maleït Karma' (2010) i ‘Mú!' (2013). Com ha fet aquest gir cap a un tema tan feixuc com és l'Holocaust? Què li interessava d'aquest capítol de la revolta jueva del gueto de Varsòvia?
Fa vint anys, quan treballava com a periodista a la Ràdio de Bremen, vaig escriure sobre el gueto de Varsòvia arran d'un discurs que em van demanar que pronunciés per commemorar l'aniversari de l'aixecament, i és un tema que vaig estudiar a fons. Ja aleshores em va interessar perquè en aquest tràgic episodi hi trobes el pitjor de l'home, però també el millor. Enmig hi ha tot un ventall d'opcions de les reaccions humanes que van del blanc al negre, però sobretot hi ha molt de gris, i això és el que volia explorar literàriament.
A través de la història de la protagonista, la Mira, una joveneta jueva de 16 anys que està atrapada al gueto, dóna, tanmateix, una visió força optimista del que va passar..., hi ha espai per a una història d'amor i tot.
Hi ha coses positives fins i tot en circumstàncies horroroses, gent que salva gent, actes heroics que es fan per amor... Si només et fixes en la part negativa és molt depriment, i a mi m'interessa la juxtaposició dels dos extrems. En tot cas, a Varsòvia mil dos-cents jueus, la majoria d'ells molt joves, es van organitzar per fer front a una força molt superior i van resistir durant 28 dies.
Per crear el personatge de la Mira es va inspirar en un cas real?
És com la pel·lícula Titànic, en què els dos personatges principals són inventats però serveixen per donar una idea prou precisa de què devia passar al vaixell. En el meu llibre, els personatges són inventats, però no les situacions. M'he inspirat en casos reals de contrabandistes i he descrit situacions que podrien haver ocorregut en la realitat. Hi ha molta documentació sobre el gueto, memòries de supervivents, etc., i podem conèixer prou bé com vivien i què passava.
És un dels pocs casos en què els jueus es van revoltar contra els nazis.
A Alemanya la majoria de la gent no coneix aquest episodi de l'alçament de Varsòvia, com tampoc saben que hi va haver revoltes als camps de concentració, o bé mai no han sentit a parlar dels soldats jueus en l'exèrcit nord-americà i en el rus, o dels jueus que després del final de la guerra van perseguir els criminals nazis arreu del món. Aquest és un aspecte important del llibre, explicar a la gent per què va haver-hi aquesta revolta, i com va ser possible, que hi havia diferents tipus de jueus i entendre per què la majoria van ser assassinats i no van poder resistir més.
Com pot ser que això encara no es conegui?
A l'escola ensenyen com Hitler va pujar al poder, els horrors de l'Holocaust, la guerra, però no diuen res de les experiències dels jueus ni de l'emoció de les víctimes. Alguns professors fan llegir testimonis com El diari d'Anna Frank, i això és bo perquè aprenen amb empatia com se sentien els nens jueus.
La pel·lícula de Roman Polanski ‘El pianista' va ajudar a difondre aquest capítol de la història de l'Holocaust. Quin opinió li mereix?
Està molt bé aquesta pel·lícula, però el punt de vista és totalment diferent, perquè el pianista veu el gueto des de fora. Amb tot, et fas una idea de fins a quin punt estava ple i les condicions pèssimes de la gent que hi vivia. Però en la vida real va ser molt pitjor. A les places on la gent esperava per ser embarcada als trens era dantesc. Quan llegeixes els documents dels testimonis veus que estaven sobre excrements i totalment apilats com bèsties. És tan horrorós que no es pot mostrar.
La novel·la, tanmateix, és molt visual. L'ha fet pensant en una possible adaptació?
En el llibre conflueixen dues fantasies: la de l'escriptor i la del lector. Com a autor intento posar-ho fàcil al lector. Penso quines coses necessita que inclogui en la descripció i quines són sobreres. Alguns escriptors s'emboliquen en descripcions elaborades i virtuoses. Però sovint, com més detalls més complicada és la lectura i més difícil és fer-se'n una imatge. La meva prioritat és aconseguir una experiència emocional. És cert que tinc experiència com a guionista i això es deu reflectir en la novel·la. De moment, tinc dues propostes per adaptar-la al cinema, però prefereixo que no es faci abans que fer un film mediocre o dolent. Seria una producció molt més cara que El pianista, que va valdre 30 o 40 milions d'euros, i cal trobar el finançament. A banda, hi ha tota la part del món de fantasia de la Mira, que seria difícil de dur a la gran pantalla. Ja ho veurem.
Té alguna implicació personal familiar en els fets que narra del gueto de Varsòvia?
El meu pare era jueu, i el meu avi patern va morir a Buchenwald i l'àvia, al gueto de Lodz. El meu pare, que vivia a Viena, es va poder escapar. Directament no tinc cap familiar que estigués al gueto. El més interessant és que els drames de guerra no acaben amb la gent que els experimenta, sinó que s'estenen als fills, als néts... Tinc una vida molt feliç, visc en pau, i malgrat tot, l'experiència del meu pare m'ha influït profundament.
En quin sentit?
A Viena, dels dos-cents mil jueus que hi havia, en van sobreviure dos-cents. Quan era nen, tenia la sensació que jo donava un motiu per viure al meu pare, un supervivent, i això t'omple de responsabilitat. És inconscient, segurament, però penses que has de tenir èxit en la vida perquè el teu pare estigui orgullós. D'altra banda, no m'és gens fàcil confiar en la gent, incloent-hi els meus amics. Sempre penso: si fóssim en un camp, qui em protegiria?, qui s'arriscaria per mi? I, la veritat, crec que ben pocs. Durant força anys vaig somiar que em perseguien. Per què? Això ve de les generacions precedents i és una milionèsima part del que va passar. Els meus pares em deien que el 99% de la gent és dolenta. Vaig estar fent teràpia i ara crec que un 73% ho és. La meva dona, que és una persona del tot ingènua i feliç, m'ha ajudat molt.
Amb tot, en la novel·la mostra que, de vegades, no és qüestió de maldat, sinó simplement de gent que és més forta, com la Mira, i d'altra de més feble, com la seva mare, que s'enfonsa davant de la tràgica realitat que l'envolta.
És cert que depèn de la personalitat de cadascú i no podem saber com reaccionaríem en un cas extrem com el que es va donar al gueto de Varsòvia. Una psicòloga nord-americana que estudia les víctimes de catàstrofes parla del fet que hi ha persones que queden totalment destrossades, mentre que d'altres són capaces de tirar endavant i ajudar els altres.
En el cas de la Mira, la seva fortalesa ve de la responsabilitat que sent envers la seva germana petita. L'amor la fa forta...
Sí, però la seva fortalesa va més enllà. La meva mare, quan va morir la meva germana, es va tornar alcohòlica perquè va ser incapaç d'acceptar la pèrdua, però conec altres casos en què els pares superen la mort dels fills.
Creu que podem aprendre a ser més forts?
Suposo que sí. Ja veiem que som més resistents a l'estrès si fem esport i ens mantenim en forma. Anar al psicòleg també ajuda a resoldre problemes. A més, coses així poden passar ara a tot arreu del món: mira a l'Iraq, a Àfrica en diversos llocs... cada genocidi és diferent i si hi ha una cosa excepcional en l'Holocaust és la industrialització dels camps de la mort. Si em preguntes si podria tornar a passar a Alemanya en els pròxims anys, et diria que no, perquè la societat és molt estable i els alemanys s'han enfrontat amb el passat. Encara hi ha antisemitisme, segons les enquestes entre un 20 i un 30%, però en els àmbits polític, religiós, social, escolar, no es permeten atacs antisemites. Crec que a Alemanya hem après de la història i som un bon exemple per a països com ara la Xina i Rússia, que volen esdevenir democràtics. A Espanya, en canvi, encara falta una psicoteràpia col·lectiva: si no es resolen els problemes del passat no es pot tirar endavant.
Pensa tornar a escriure sobre l'Holocaust o tornarà a la comèdia?
No vull ser l'escriptor que escriu o bé comèdies o bé sobre l'Holocaust. És cert que hi ha algunes històries del nazisme que val la pena que siguin narrades, i de fet en tinc escrita una que m'agradaria rodar per a la televisió. A banda d'aquesta, no crec que torni a aquest tema fins d'aquí a uns deu anys.