L'ombra de la Gran Guerra

Mentre els tancs i les baionetes s'enfrontaven i les trinxeres dividien en dues meitats Europa hi havia països que davant l'escenari obert al 1914 es van declarar solemnement neutrals. La història, per sort, posa les coses al seu lloc –bé, en realitat, els historiadors– i els darrers estudis que s'han fet demostren que, lluny de situar-se aliè al conflicte, l'Estat espanyol va prendre partit –i tot sovint de forma visceral– per un o altre bàndol.

En el marc de la celebració del centenari de la Primera Guerra Mundial, el professor d'història contemporània de la Universitat de Girona (UdG) Maximiliano Fuentes Codera (Buenos Aires, 1976) aporta més dades i un nou enfocament a aquesta tesi de la qual hi ha comptades publicacions, amb un llibre que analitza l'impacte de la Gran Guerra i com aquesta va influenciar en el procés de mobilització cultural i política, amb els intel·lectuals al capdavant, d'una forma tan rellevant que va acabar per renovar del tot les cultures polítiques dominants en les dècades posteriors. Espanya inclosa.

Com deixa constància Maximiliano Fuentes a España en la Primera Guerra Mundial. Una movilización cultural (Akal), la decadència del règim restauracionista i l'emergència de la política de masses van ser elements d'un procés convergent que s'havia iniciat amb el nou segle i que el conflicte europeu va contribuir a accelerar de manera substancial. En aquest escenari, els intel·lectuals van ocupar un paper de màxima rellevància per desenvolupar un procés de mobilització cultural que s'expressa des de múltiples vessants, que van anar des de les militàncies aliadòfiles i germanòfiles fins a la renovació de les cròniques periodístiques que van encapçalar pensadors com Gaziel, Eugeni Xammar o Ramiro Maeztu. La pressió dels intel·lectuals al poder polític, juntament amb les maquinacions d'ambaixadors, emissaris i espies, denoten també fins a quin punt l'ombra de la Primera Guerra Mundial planava sobre la societat catalana i espanyola.

Aquesta mena de guerra civil de les paraules que es vivia s'escenifica perfectament amb un esdeveniment que va tenir lloc en ple fervor del conflicte, al 1917: la celebració de dos mítings a la plaça de toros de Madrid amb poc temps de diferència i amb “una posada en escena que no podia ser més teatral”. Com detalla l'historiador gironí, “exactament en el mateix recinte i amb menys d'un mes de diferència, germanòfils-neutralistes i aliadòfils-intervencionistes van reunir respectivament 20.000 i 25.000 persones per mostrar que, com tantes vegades s'havia escrit, el país estava dividit en dos sectors irreconciliables”. Poques setmanes després va esclatar la triple crisi de 1917, que va acabar per posar en escac tot el sistema restauracionista.

La guerra no solament ja havia esdevingut un dels eixos centrals del debat intel·lectual sinó que també es va convertir en enfrontaments socials. Fuentes –que ha basat molt del seu estudi consultant diaris, manifestos i revistes de l'època– explica que la crispació va arribar a tal punt que “es van arribar a suspendre les funcions de teatre que poguessin alterar l'ordre i es va prohibir la projecció de pel·lícules i noticiaris en què es feia referència a la guerra.”

El volum està estructurat en un ordre cronològic, una opció que permet a l'autor registrar i valorar els canvis que es van produir en els fronts i l'opinió pública espanyola al llarg dels més de quatre anys de guerra. Sintetitzant, Maximiliano Fuentes conclou amb aquest brillant estudi que és amb la guerra que s'acaba per radicalitzar els discursos i degut a les seves conseqüències les que marcaran els anys del pistolerisme i l'ocàs del règim parlamentari anorreat amb l'arribada al poder a través de la força de Primo de Rivera. És a dir, allò que semblava que l'Estat espanyol era un cas estrany i únic, doncs resulta que no era tan excepcional. I que la Gran Guerra, com a la majoria de països europeus, sí que va marcar profundament el present i futur polític d'un Estat considerat neutral.