Pare Taxonera, monjo i arxiver

Dels 29 anys que té l'Associació d'Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya (AAC), el pare Marc ha estat membre de la seva junta directiva un total de 28. Aquesta circumstància ja evidencia que ens trobem davant d'una personalitat extremament singular. I el pare Marc n'era molt, de singular.

Estic convençut que moltes altres persones en destacaran la vàlua com a impulsor de múltiples iniciatives polítiques, socials i culturals. Ben segur que es parlarà de la seva capacitat de diàleg, el seu pronunciament en favor dels drets humans en èpoques en què aquest compromís comportava un risc evident o la seva implicació en entitats com ara el Centre d'Estudis Catalans de la Sorbona, el Centre Unesco de Catalunya o la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

El meu record, però, es vol centrar en la seva relació amb l'Associació d'Arxivers. Quan va col·laborar a fundar-la, ja era un home que s'acostava a la setantena, i el seu posat imposava: alt, elegant, educat, afable i conversador posseïdor d'una memòria prodigiosa. Moure's per Barcelona al seu costat es convertia en una lliçó d'història contemporània. Ho recordava tot i es recordava de tothom. La seva presència en la junta de l'associació va ser imprescindible: ell ens donava credibilitat. Veure'l arribar a la seu del carrer Rocafort amb una puntualitat britànica, escoltar els seus afinats i intel·ligents comentaris tant sobre l'actualitat més recent com els referits a les seves experiències passades, sentir-lo intervenir per recordar-nos sovint aspectes reglamentaris que nosaltres oblidàvem, va ser un veritable plaer.

Mai una paraula fora de to. Mai un comentari inadequat. Poques coses el desestabilitzaven, tret dels atacs al nostre país, que volia, des de sempre, que fos lliure i sobirà. No són paraules de compromís dir que sense ell, sense la seva inqüestionable autoritat moral, l'Associació d'Arxivers de Catalunya no tindria el reconeixement de què gaudeix avui.

Gràcies, pare Marc.