Mark Strand

Mark Strand ha mort als 80 anys.  Amb ell desapareix un altre gran referent de la poesia nord-americana del segle XX. A partir d'ara haurem d'incloure el mateix Strand en el primer vers d'un gran poema seu, La història de la poesia, que comença justament:  “Els nostres mestres se n'han anat...”

Strand era moltes coses  –poeta, traductor, narrador, crític d'art, assagista, antòleg, autor de literatura per a infants, artista plàstic– tot i que el centre del seu univers literari era inqüestionablement la poesia. Els seus primers poemes daten dels primers anys 60, de manera que al llarg d'una carrera de mig segle va publicar només onze reculls de poesia, entre 1964 i 2012. Només escrivia poesia quan sentia una profunda, irreprimible necessitat de fer-ho. Per això la seva obra poètica és tan perfecta. No n'hi ha, de llibres prescindibles, a la seva obra. De fet, va desenvolupar els altres dots excepcionals que tenia en els intersticis temporals entre poemari i poemari.

Durant els anys de la maduresa va ser molt reconegut en àmbits oficials: poeta llorejat 1990-91, premi Bollingen 1993, premi Pulitzer 1999, medalla d'or de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres 2009. La pura veritat és que el ple reconeixement literari encara no ha arribat del tot per una sèrie de raons.  La seva natural discreció, sensatesa i elegància com a figura pública. El seu magnífic sentit de l'humor que incloïa elevades dosis d'autoironia. La profunda originalitat de la seva obra, que no ha permès classificacions simplificadores per part de l'acadèmia, i que intentava, a grans trets, reconciliar realisme i avantguarda.  En aquest sentit, no va sentir mai cap contradicció a l'hora d'acollir el doble mestratge de mestres tan aparentment contradictoris com ara Thomas Hardy i Carlos Drummond de Andrade, Robert Frost i Bruno Schulz, Philip Larkin i Giorgio de Chirico.  De fet, els autèntics mestres de Strand eren figures com Wallace Stevens, Archibald MacLeish i Jorge Luis Borges, que havien avançat molt en el camí de la síntesi significativa entre realisme i avantguarda. La insòlita versatilitat de la seva veu que s'adaptava a tota mena de formes en vers i prosa, des del poema breu d'alta concentració lírica fins al poema llarg de voluntat narrativa i reflexiva.  “Strand mai va escriure el mateix llibre dues vegades”, ha afirmat recentment la seva deixebla i amiga, la gran poeta Jorie Graham. L'extraordinària subtilesa del seu discurs, construït sempre a partir d'un lèxic enganyosament senzill i més aviat auster.  Els poemes de Strand demanen molt dels seus lectors.  El seu vitalisme infrangible queda amagat rere una suau cortina d'elegia, dramatisme o ironia.

Jo crec que el reconeixement real i durador de l'obra de Strand arribarà en un futur proper. A finals de l'any passat, just abans de morir, va publicar l'esplèndid volum d'obra reunida Collected poems. Ara, retroactivament, podem entendre millor el sentit autoirònic ocult del títol del seu darrer recull, Quasi invisible, i també podem entendre millor el gest de coronar l'esforç de tota una vida regalant-nos, just abans de partir, aquest preciós volum de 522 pàgines, que ostenta, a la sobrecoberta de paper, una vinyeta de l'inoblidable Saul Steinberg que gira entorn d'un lema que Strand va voler adoptar:  “Sí, però.”  Efectivament, Strand era el poeta del “sí, però”, del sí a la
vida però sense concessions, reduccions o escaquejos.

La desaparició de Mark Strand ens deixa una mica més orfes.

Strand era el poeta del “sí, però”, del sí a la
vida però sense concessions, reduccions o escaquejos

S