El mirall de l'art

D'un temps ençà, internet ha convertit Oscar Wilde en una font constant de les més diverses citacions, fins a tal punt que sembla que el seu esmolat enginy li hagi fet més mal que bé: fa la impressió que no faci falta llegir-lo per beneficiar-se dels seus fruits. Per la qual cosa, encara gràcies si hem perdut el temps endinsant-nos –normalment per, diguem-ne, prescripció acadèmica– en El retrat de Dorian Gray (si és que no hem preferit veure la pel·lícula i prou, és clar).

Una situació que no podria ésser més lamentable, car resulta desmoralitzador haver de reivindicar un autor d'una tan magnífica qualitat. És per això que és del tot oportuna la publicació d'aquest breu però molt punyent assaig que reflexiona, amb l'habitual, agraïda i esmoladíssima ironia de l'autor irlandès, sobre la creació artística i la seva relació amb la natura i la realitat: “L'Art és la nostra protesta entusiasta, el nostre intent atrevit d'ensenyar a la Natura quin és el seu lloc.”

Puguem estar o no més o menys d'acord amb aquesta seva premissa essencial d'emancipar l'art de la realitat, del “nostre culte monstruós als fets”, la força del seu discurs és tan poderosa, tan magnètica, que resulta gairebé impossible no restar-hi envescat, quan inicies el llibre, ja sigui assentint amb admiració, pensant: “I com no se m'havia acudit a mi, això tan evident?”, ja sigui contradient-lo obertament, replicant-li: “Però no ho veus, que l'art que s'allunya de la natura és un no-res buit de contingut!”

Perquè, sens dubte, és precisament això el que ell pretenia, no pas –almenys, no tant– establir càtedra, oferir-nos la seva veritat revelada, sinó fer-nos partícips del diàleg intel·lectual, entrar a debatre amb ell a fi d'extreure'n les majors clarícies possible. Raó que explica que escollís com a model l'estil socràtic del diàleg entre dos personatges, que li permet assolir no tan sols un dinamisme molt més gran i una agusada sensació d'autenticitat, sinó una implicació directa del lector, que se sent impel·lit a contribuir, a dir-hi la seva, a implicar-se amb cor i ànima en el debat.

Estem, doncs, o no conformes amb ell que “l'Art troba la perfecció dins, i no fora, d'ell mateix. No es pot jutjar amb cap patró de semblança externa. Més que un mirall, és un vel”?