Atrapat en el marbre

Les muntanyes de Carrara són una de les meravelles de la natura més sorprenents d'Itàlia. La blancor del marbre, que esquitxa el verd i la pedra de la muntanya, pot arribar a semblar neu. Els romans, que van iniciar l'activitat extractiva de la pedrera, comparaven aquest marbre amb la llum de la lluna, raó per a la qual alguns dels toponímics de la zona inclouen el nom del satèl·lit terrestre.

Miquel Àngel, el gran mestre del Renaixement, va fer diversos viatges a Carrara per supervisar i participar personalment en l'extracció de blocs de marbre per a les seves escultures. D'allà va sortir el bloc que va esdevenir La Pietat del Vaticà i d'allà també es va extreure el material que havia de formar part del monumental projecte d'una quarantena d'escultures per a la tomba del papa Juli II, que finalment va quedar significativament reduït.

És precisament aquest tercer viatge de Miquel Àngel a Carrara, que va tenir lloc la primavera i estiu del 1505, el que ha triat l'escriptora francesa Léonor de Recondo com a escenari per a la seva tercera novel·la, Pietra viva, publicada per Minúscula i traduïda al castellà per Lluís Maria Todó.

El llibre, un exercici d'escriptura mesurada i subtil, imagina, des del territori sempre lliure de la ficció, l'estada de Miquel Àngel a Carrara com una mena de viatge iniciàtic interior de l'artista, arribat ja als 30 anys. A Carrara, Miquel Àngel es veu colpit per la bellesa de l'entorn i busca més que mai la introspecció i la solitud. L'artista experimenta una catarsi emocional en enfrontar-se per primer cop al dolor per la mort de la seva mare, quan ell tenia sis anys. El turmenta el fantasma de la mare, però també del jove i bellíssim monjo Andrea (personatge inventat per l'autora), que mor en estranyes circumstàncies al principi de la novel·la i personifica la lluita neoplatònica de Miquel Àngel entre el desig carnal i la seva sublimació espiritual i artística.

Novel·la àgil i amb l'encert de no ofegar amb dades històriques el lector, Pietra viva se centra, amb solvència, en el perfil psicològic de Miquel Àngel, però també planteja temes com la relació entre art, vida i natura, i el mateix procés creatiu. Malgrat que en alguns moments la novel·la frega l'ensucrament –sobretot quan apareix el personatge del nen Michele que acaba fent-se amic de l'escultor–, Léonor de Recondo, violinista de professió i especialista en música barroca, demostra sobrada sensibilitat i ofici literari a l'hora d'endinsar-se en la complexa ànima de Miquel Àngel.