T.S. Eliot: “llegiu-lo”

Ezra Pound va tenir la mala fortuna de veure desaparèixer abans que ell els altres tres grans mestres de l'Alta Modernitat dels Estats Units:  Wallace Stevens el 1955, William Carlos Williams el 1963 i Thomas Stearns Eliot el 1965.  Quan va morir Eliot, el 4 de gener del 1965, d'emfisema, els periodistes de tot el món van córrer a recollir les primeres declaracions de Pound, des del seu exili venecià.  

L'autor de The Cantos estava molt delicat i totalment sobrepassat per la notícia, però encara va trobar les forces per escriure un breu article a la memòria del seu amic i editor durant gairebé mig segle, publicat més tard a The Sewanee Review, l'hivern del 1966.  A la seva necrologia, Pound va remarcar sobretot quatre coses: la vena dantesca de l'obra d'Eliot, la falta de reconeixement literari al nivell que es mereixia, el valor de la seva amistat i el seu gran sentit de l'humor. El text acaba amb una frase contundent:  “Només puc repetir, però amb la mateixa urgència de fa 50 anys:  LLEGIU-LO.”

El temps ha donat la raó a Pound en tot allò que va dir. Ara podem veure perfectament el dibuix dantesc de l'obra d'Eliot, on els tres grans poemes llargs que va escriure corresponen a les tres parts de la Commedia:  La terra eixorca (Infern) Dimecres de Cendra (Purgatori) i Quatre quartets (Paradís). El renovat interès per la seva obra al llarg dels darrers 20 anys l'ha situat com possiblement el poeta més important del segle XX.  Ara bé, el camí cap a aquesta conclusió extraordinària ha estat sembrat de tota mena d'obstacles, com ara prejudicis culturals, estètics, ideològics i religiosos, a més d'acusacions de sexisme i antisemitisme. I la publicació d'un veritable munt de materials biogràfics nous ens ha permès tenir una imatge molt més ajustada a la veritat de la personalitat humana d'Eliot.

La commemoració del cinquantenari de la mort d'Eliot es perfila com un any de grans esdeveniments literaris, tot i que tècnicament va arrencar l'any passat, el 2014, amb els dos primers volums, d'una sèrie de vuit de The Complete Prose, el cinquè volum (1930-1931) de la correspondència i la primera edició conjunta mai publicada dels famosos Ariel Poems, la suite de sis poemes nadalencs, escrits entre el 1927 i el 1954. L'any 2015 ens portarà el primer volum d'una nova i ambiciosa biografia en dos volums, escrita per l'especialista escocès Robert Crawford, i una edició crítica en tota regla de l'obra poètica en dos volums, a cura dels professors Jim McCue i Christopher Ricks. 

Abans de la seva desaparició, ara fa tres anys, Valerie Fletcher Eliot, la seva vídua, va deixar enllestit el disseny general d'aquesta magna edició de l'obra completa, que està destinada a passar a la història com a l'edició més important que s'hagi dedicat mai a un poeta modern.

Haurem d'anar parlant diverses vegades sobre la marxa d'aquest nou any Eliot i la literatura catalana, per la seva profunda implicació, no en podrà quedar gens al marge. Per una banda, existeix una sòlida tradició de traductors d'Eliot al català, que arrenca amb Marià Manent l'any 1932 i arriba als nostres dies, gràcies a la tasca d'intèrprets de la vàlua de Lluís Maria Aragó, Miquel Arimany, Agustí Bartra, Joan Ferraté, Marc Masdeu, Francesc Parcerisas, Alfred Sargatal, Àlex Susanna i Josep Urdeix. I, de l'altra, la influència de la poesia d'Eliot es pot notar en poetes de la talla de Narcís Comadira, Bartomeu Fiol, Pere Gimferrer, Carles Miralles, Màrius Sampere, Segimon Serrallonga, Joan Vinyoli i molts altres.