dissociacions
miquel de palol
M'estimo més els llops
El conflicte del doble és un dels més agraïts en la literatura, en Dostoievski, en Unamuno, obres policíaques...
Boris Vian té un conte carregat d'ironia i tendresa –efectes que multiplicats l'un per l'altre solen donar com a producte la tristesa–, titulat Le Loup-garou, en què el procés és l'invers de l'habitual: el llop és mossegat per l'home, i esdevé home els plenilunis. La inversió és total: el llop, que es diu Denis, és bondadós, raonable i vegetarià, i quan esdevé home es torna violent, egòtic i sense escrúpols.
Tiemble después de haber reído, es deia una secció de La Codorniz, la revista satírica i d'humor negre estranyament flotant damunt l'escòria franquista, i ja no tan estranyament desapareguda en temps de l'escòria actual, que els desinformats i els idiotes anomenen democràcia. No he arribat a tremolar –ja no tinc el cos per aquests trots–, però he sentit que alguna cosa calia matisar en el primer paràgraf. Els llops de debò –no els literaris– són més bondadosos i raonables que els humans. Som a la secció de cultura i estalviarem als amables lectors els comentaris sobre l'actualitat; tan sols un apunt: no deixa de sorprendre'm que la gent se sorprengui tant de comprovar que el Sistema és corrupte de cap a peus, dominat per policies torturadors, jutges al servei dels polítics i polítics al servei dels financers, que l'honradesa no sigui la norma sinó l'excepció i que acabi castigada.
Tornem, per tant, a la cultura i als llops. L'altre dia assistia a un conflicte entre un tipus jove i un d'una certa edat. Biològicament dominava el jove, més fort, més ardit; però socialment dominava el vell, perquè era el propietari i gestor dels recursos. Un mecanisme d'evidència clamorosa en molts casos, sense anar més lluny el dels jugadors de futbol i l'entrenador. Això que en diuen civilització propicia nefastes transposicions de valors i capacitats, i el resultat és la neurosi col·lectiva. La violència i la mala educació del jove –a part de manifestació d'una altra incapacitat del Sistema– és la vàlvula per alleugerir tants contrariejaments de l'ordre natural.
El joc de la representació
D'altres vàlvules ajuden a evitar de manera menys molesta que peti tot d'una vegada. La poesia, com a substitut i/o continuació del joc dels infants. El joc de la representació, és a dir la substitució. Del llop-home a l'home-llop hi ha diferències substancials de condició moral. El conflicte del doble és un dels més agraïts en la literatura, en Dostoievski, en Unamuno, en la novel·la policíaca. Freud el tracta extensament –no deixa de ser icona del trastorn bipolar–, i no només en els textos específics. En un assaig sobre la figura de Gradiva, interessant per als psiquiatres i per als poetes, assenyala que –a més des l'eficàcia eròtica, això ho afegeixo jo–, l'element més pertorbador de les visitacions pictòriques de Félicien Rops al mite de les temptacions de sant Antoni, tan car a Flaubert i a Cézanne, és que la provocació sexual no és una alternativa visual a la crucifixió redemptora, sinó que la dona nua, voluptuosa, ocupa el lloc del Crist crucificat, i en suplantar-lo, n'anul·la qualsevol capacitat redemptora. És el seu doble. Maligne? No pas més que el llop que és el doble de l'home.