Emocions i paisatges extrems

Com la trajectòria d'aquest falcó que vola des del puny de Cillian Murphy cap al cel dels territoris glaçats del Canadà, la carrera de Claudia Llosa (Lima, 1976) s'ha elevat des de la petita producció fortament vinculada a la seva terra d'origen, el Perú, a la coproducció internacional en anglès. No llores, vuela està protagonitzada per estrelles com Jennifer Connelly, Mélanie Laurent o l'esmentat Murphy, però la cineasta manté unes constants temàtiques (protagonisme femení, els vincles amb la terra, una espiritualitat atàvica...) malgrat l'ambició de la producció.

“No vaig escriure els papers pensant en aquests actors”, comenta la directora, que viu a Barcelona des de fa anys. Però guanyar l'Ós d'Or de la Berlinale i estar nominada a l'Oscar per La teta asustada (2009) implica ascendir Claudia Llosa a una altra lliga. No llores, vuela, doncs, va competir a la Berlinale del 2014, fa gairebé un any. El retard en l'estrena té a veure amb que “s'ha volgut coordinar les estrenes internacionals”, explica Claudia Llosa. Aquests dies es presenta al festival de Sundance i es distribuirà als EUA i altres països. “Això li ha anat bé a la pel·lícula, tant de bo ho pogués fer amb totes. Permet reflexionar i parlar-ne amb més distància. I a més ens ha permès estrenar a l'hivern, és una pel·lícula molt hivernal.”

De fet, bona part de les escenes són exteriors, en paisatges glaçats. El film narra la història d'una mare lluitadora, Nana Kunning (Jennifer Connelly), i la seva evolució fins a esdevenir una artista i una guaridora de renom. Una periodista (Mélanie Laurent) localitza el seu fill Ivan (Cillian Murphy). 20 anys després de que la Nana l'abandonés. i posa en marxa una trobada entre els dos a l'inhòspit territori glaçat on viu la mare.

La pel·lícula s'ha rodat al Canadà, prop de la frontera amb els Estats Units, en ple hivern. “La gent d'allà ens deia que estàvem bojos –explica Llosa en una entrevista a El Punt Avui–. Va ser molt complicat, les condicions eren extremes i els escenaris naturals canviaven d'un dia per l'altre.” Però pensa que la incertesa constant, “la fragilitat”, que és un dels temes de la pel·lícula, es va transmetre en el rodatge. La pel·lícula planteja la relació dels humans amb l'art i amb determinades creences atàviques, a través d'aquesta mena de xaman interpretat per Connelly. “La nostra relació amb el sagrat –diu la cineasta–, amb el primitiu, és una cosa que portem en l'ADN, no és específic d'un o altre país, està present en totes les societats.”

Llosa es defineix com “una persona que creu en la creativitat de l'ésser humà, en els mecanismes que l'espècie utilitza per poder sobreviure... i els respecto i en aquest sentit m'atrauen, em creen fascinació”. “La pel·lícula tampoc no afirma res –precisa–, tot el contrari; mostra una persona bastant incrèdula, un nen desesperançat que no creu en la seva mare, però alhora hi ha una recerca, desesperada també, de solucions i alternatives. El que importa és el viatge en si mateix.”