Amic Pepe

Diuen que una bona festa és la que no neces­sita pro­grama perquè el con­junt de la població ja se'l sap. La ritu­a­li­tat és el que li dóna sen­tit i fa que la comu­ni­tat cele­brant es vegi iden­ti­fi­cada amb ella mateixa. En aquesta línia, Santa Tecla té un enorme com­po­nent ritual, amb actes que s'han incor­po­rat a la con­su­e­tud al llarg de la història. Quan a prin­ci­pis dels vui­tanta les noves for­na­des joves arri­ba­ven a la festa, inci­di­ren en l'aspecte tra­di­ci­o­nal. Per això, cas­tells i seguici foren dos dels pilars que es tre­ba­lla­ren. Uns deu anys més tard el sen­ti­ment era que aquest ves­sant anava per bon camí. N'ha estat una prova el fet que enguany qua­tre teclers són inte­grants del ball de gita­nes, amb què han actuat des del mateix any en què es va retro­bar, el 1985.

Però cap a les aca­ba­lles de la dècada dels vui­tanta, molts pensàvem que Santa Tecla era orfe de músics i come­di­ants. Sobre­tot quan la com­paràvem amb d'altres fes­tes simbòlica­ment impor­tants, com ara Sant Fèlix, de Vila­franca del Penedès, o la recon­ver­tida festa major de Tàrrega en la Fira de Tea­tre al Car­rer, coin­cidíem en la con­clusió que els espec­ta­cles eren la nos­tra part més feble.

La man­cança es resolgué pro­gres­si­va­ment. El punt de par­tida fou, el 1989, la pro­gra­mació de Radio Futura: un abans i un després en les fes­tes d'aquesta ciu­tat i de més enllà. Una banda carismàtica, emblema de l'acces­si­bi­li­tat de la cul­tura de què havia estat pre­cur­sor l'alcalde i pro­fes­sor Enri­que Tierno Galván, desem­bar­cava a Tar­ra­gona, i per­me­tia visu­a­lit­zar que la festa patri­mo­nial no era renyida amb l'actu­a­li­tat que joves i ado­les­cents escoltàvem a la ràdio o en locals que roma­nen en l'ima­gi­nari col·lec­tiu com ara Cucu­drulu, Tucan o L'Estre­lla.

Els artis­tes han estat essen­ci­als en la con­fi­gu­ració d'una Santa Tecla polièdrica que interessa a sec­tors amplis de la població. I caldrà no per­dre-ho de vista. Un dels que –a diferència del Lluís Gavaldà– no podran ser pre­go­ner és l'amic Pepe Rubi­a­nes, que ens deixà l'1 de març. Guar­do­nat pels espec­ta­dors tar­ra­go­nins el 1996 i el 1999 per Rubi­a­nes 15 años i Rubi­a­nes, sola­mente (per cert, amb uns pre­mis par­ti­ci­pa­tius que han pas­sat a millor vida), la seva dar­rera estada a Tar­ra­gona coin­cidí amb les Fes­tes de Santa Tecla del 2006, amb Lorca eran todos. L'apa­rició final del Pepe al Metro­pol va ser de les que dei­xen una pet­jada ines­bor­ra­ble. Enmig de la polèmica que pre­ce­dia la gira sobre la seva visió d'Espa­nya, Santa Tecla l'havia aco­llit amb un gest polític i ciu­tadà valent. El Pepe va apun­tar el sen­tit tan espe­cial que havia adqui­rit la repre­sen­tació tar­ra­go­nina del mun­tatge dedi­cat a Fede­rico García Lorca, qui pre­ci­sa­ment el 1935, l'any abans de ser assas­si­nat, havia visi­tat Santa Tecla. García Lorca i Pepe Rubi­a­nes es retro­ba­ven en aque­lles dates a Tar­ra­gona i són dos dels noms que inde­fu­gi­ble­ment apa­rei­xe­ran lli­gats a la nos­tra història com a icona de plu­ra­li­tat.