L'assalt a la finestra

Primer de tot, hi ha l'èpica del tsar. Cent anys més tard, hi ha la il·lusió d'un home petit, un antic noble convertit en oficinista, un home pobre que aspira només a casar-se. I encara hi ha la naturalesa. Sempre present, però que va ser dominada en el temps del tsar. Gràcies al tsar. A El genet de bronze, no se sap que ell estimés ningú. Se sap que estimava el que havia fet: Sant Petersburg. Se'n sap, doncs, l'orgull d'haver reeixit a dominar la naturalesa. Es fa explícit tot just començar el pròleg d'aquest poema llarg subtitulat Un relat de Petersburg i dividit en dues parts. “Vora el rompent desert de les onades/s'alçava Ell, perdut en pensaments grandiosos,/ulls fits en l'horitzó.” Així en majúscula, “Ell”, el tsar Pere I, amb uns pensaments encara més grandiosos que no la naturalesa: els aiguamolls pantanosos de quan Sant Petersburg encara no existia, el bosc “impenetrable als raigs/ de sol amagats dins la boira”, “el poderós corrent del Neva”. Un vespre de novembre, però, la naturalesa va semblar que guanyava. Havien passat cent anys. Aquesta inundació és històrica. L'aigua del Neva va tornar a emplenar Petrograd, la dona que estimava Eugeni, l'home pobre protagonista d'aquesta rondalla prou trista, va morir i ell, enfollit, un altre vespre va voler rebel·lar-se contra el tsar Pere I, que ja era mort, simbolitzat en una estàtua de bronze que el representava. La rebel·lió d'Eugeni, doncs, és una conseqüència de la rebel·lió de la naturalesa. El resultat? El desenllaç del poema.

Cap romanticisme no va ser com el romanticisme rus. Impossibilitat de mitificar una edat mitjana que, en el cas de Rússia, era només rústega, ignorant i fosca, sense catedrals gòtiques, sense grans monestirs i sense grans croades. “La vetusta Moscou”, com escriu Puixkin. Impossibilitat també de centrar-se en la naturalesa en un país on la naturalesa era dominant, immensa i implacable, no hauria tingut sentit que Puixkin hagués fet com va fer Jacint Verdaguer a L'Atlàntida seixanta anys més tard: un poema geològic, protagonitzat per la naturalesa i no per Hèrcules, pels atlants o per tots els altres personatges que hi apareixen. A Puixkin, doncs, només li quedava l'èpica del tsar Pere I, el seu domini sobre les aigües i sobre els boscos excessius, només li quedava Petersburg, que va significar “una finestra a Europa” i a la modernitat, oberta sobre l'aigua del riu Neva i sobre els aiguamolls. És per això que escriu: “L'hora de l'atac! L'hora del setge!/ Les ones, com uns lladres, assalten les finestres.” Perquè Petersburg té dos enemics. El Neva i la gent de mirada baixa com el pobre Eugeni, un noble de qui ja no té importància el cognom, perdut com es troba en l'anonimat i en la vulgaritat del poble. La diferència en el romanticisme rus va ser també això i Puixkin, com és sabut, va ser qui va iniciar la literatura moderna russa. Gràcies, justament, a aquest punt de vista.

Helena Vidal acompanya la seva traducció d'El genet de bronze d'uns textos que ens recorden qui va ser Puixkin i que ens en revelen les claus. Que jo ara sàpiga, també Jaume Creus, Anna Gasol i, abans que tots ells, Rudolf J. Slaby, que era txec i que va ser professor lliure de la Universitat de Barcelona, van traduir Puixkin al català. Ens falta encara una versió directa del rus d'Eugene Oneguin perquè la de Xavier Roca-Ferrer, l'única que tenim, és de l'anglès. Potser un dia Helena Vidal s'hi atrevirà.