Xiribec?

ABell-lloc d'Urgell, pàtria de l'insigne lingüista Joan Solà, m'informen que quan es fan un trau a la pell en diuen xiriberc. Xiriberc? Penso en aquell eslògan que va popularitzar Lluís Maria Xirinacs: “Miri, jo voto en Xiri!” I ho busco als diccionaris. Ho trobo, però sense el final en sigla de partit republicà: xiribec, doncs. El DIEC ho defineix amb una sola paraula: trenc. I trenc, així: “Esquerda, solució de continuïtat, produïda per contusió en un cos dur.” És a dir, que lliga amb l'ús que en fan els bell-lloquins. L'Alcover-Moll, sempre més desimbolt, aclareix que és un “trenc al cap o a la cara”, ho relaciona amb les formes castellanes chirlo i descalabradura i ho il·lustra amb una frase del baró de Maldà: “A poc ha vingut de no rebre un bon xiribec al cap un bon frare caputxí.” La nota de color local apareix en una segona accepció, circumscrita a Reus, per la qual un xiribec és un pèsol. I certament trobo a internet textos gastronòmics que posen xiribecs al costat dels pèsols, les bajoques i les faves. Ara bé, el més fascinant de la història xiribèquica ho descobreixo en la nota etimològica del DGLC: “Alteració de xabec, mena d'embarcació, per la semblança d'una ferida allargada amb una embarcació”. Comprovo que Coromines ho recull a l'entrada de xàvega (una xarxa que dóna nom a un llagut), explica el procés metafòric en castellà del mot equivalent jabeque i remata: “També degué prendre aquest sentit en català (xebec, petita ferida en la indústria surera), d'on es passà a xiribec, contaminat pel sinònim chirlo.”

I dels pèsols? Doncs Coromines diu que vénen d'una confusió del “mal informador reusenc amb tirabec”.