Dau al Set, els altres, i el perquè de tot plegat

No vull escriure res més sobre Dau al Set, un moment dens però efímer de la nostra existència. Tanmateix, darrerament, tot al·ludint l'escultor Domènec Fita, he llegit que el grup Flamma, del 1948, de Girona, fou eclipsat “pel molt més vistós Dau al Set”. Nosaltres, de vistosos, res, de diferents, sí. No és la primera vegada que se'ns compara amb altres grups o actituds dinàmiques d'aquells difícils anys per a la vida i la cultura i que se'ns fa retret d'usurpació de l'oblit històric en el qual altres accionistes culturals han caigut. Nosaltres no vàrem eclipsar ningú; sempre he dit i escrit que Dau al Set l'han fet els altres; són els altres els que s'hi han referenciat. El que succeïa és que nosaltres no érem ni ens sentíem hereus de res ni de ningú; decidírem partir del que hi havia d'immediat, de la realitat sobirana; ni anti(s) ni post(s); només davant del no-res efectiu que veiem, optem pel que ni es veu ni és present; juguem –no apostem– per allò del qual no se'n té ni esment, per la setena cara del dau, la impossible. Distància i trencadissa, encara que per referències d'abans de la Guerra Civil, havíem oït parlar de Dada, actitud percebuda similar a la nostra del moment: cercar, saber, sentir, experimentar i conèixer de nou: això fou Algol (1946) i Dau al Set (1948). Altres actituds, inquietes però amb intencionalitat de recuperació i/o continuïtat, foren: Betepocs (Barcelona, 1943), Postismo (Sevilla, 1945), Ariel (Barcelona, 1946), Pórtico (Saragossa, 1947), D'intenció similar foren: Cobra (Copenhaguen, Brussel·les, Amsterdam, 1948), Grup Lais (Barcelona, 1949), El Paso (Madrid, 1957).