Cosit sense costures

Una bona trama no és l'única cosa que cal exi­gir a una novel·la poli­cial, però sí que és un ele­ment que hi ha de ser, necessària­ment, si es vol que el text asso­leixi un mínim de qua­li­tat segons els estàndards del gènere. Una bona trama, fins i tot, pot acti­var el recurs a la indulgència davant les even­tu­als man­can­ces que es puguin detec­tar. L'autor d'Els amants d'Hiros­hima ho sap i ho du a la pràctica amb èxit.

La novel·la, la ter­cera que pro­ta­go­nitza l'ins­pec­tor Héctor Sal­gado, assu­meix la missió d'entre­te­nir amb l'evo­lució del cas que es des­ferma amb la tro­ba­lla de les des­pu­lles d'un noi i una noia i amb la reso­lució de fets que s'expli­ca­ven en les novel·les pre­ce­dents.

Cal treure's el bar­ret davant l'habi­li­tat de Toni Hill a l'hora de cosir sense que es notin les cos­tu­res els pedaços que pro­ve­nen del pas­sat de les dues obres ante­ri­ors amb els que s'afe­gei­xen en el pre­sent amb con­tex­tos ben dife­ren­ci­ats: el pro­fes­si­o­nal, el per­so­nal, el fami­liar... No hi ha, a Els amants d'Hiros­hima, el recurs als trucs de fira barats que per­pe­tren els autors amb pocs recur­sos expres­sius. Ben al con­trari: l'autor demos­tra una des­tresa que engresca i que li per­met, fins i tot, cedir un cert pro­ta­go­nisme a Bar­ce­lona.

L'eficàcia de la nar­ració no des­cansa només en la pre­cisió mecànica de les tra­mes que s'expo­sen: la gene­rosa quan­ti­tat de per­so­nat­ges que les viuen fa una apor­tació que no és menys­pre­a­ble tot i que no tots els caràcters man­te­nen el mateix vol­tatge en les seves dife­rents inter­ven­ci­ons. En línia amb les carac­te­rit­za­ci­ons que han rebut històrica­ment altres poli­cies pro­ta­go­nis­tes, l'Héctor Sal­gado, de pro­cedència argen­tina, és prou com­plex. És detec­tiu i, també, per­sona. La relació amb el seu fill, amb els seus sub­or­di­nats, amb la seva com­pa­nya sen­ti­men­tal, amb els com­panys de feina, amb les conei­xen­ces... per­me­ten la cre­ació d'un per­so­natge amb tanta carn i tants ossos com per­met el paper.

La resta de per­so­nat­ges no tenen tanta sort i incor­ren, no de manera greu, en el pecat de l'este­re­o­ti­pa­ment, un fet que pateix una lleu accen­tu­ació a causa de la uni­for­mi­tat que ataca la manera de par­lar de tots ells. Hill, però, sap què és un gir argu­men­tal, i Els amants d'Hiros­hima, a més de ser una novel·la poli­cial reco­ma­na­ble, és alguna cosa més.