poesia
jordi llavina
El llamp esclata al cim del puig
L'editorial Curbet ha reunit la poesia completa del malaguanyat Eudald Puig en un volum de 500 pàgines
un dels grans desconeguts de la poesia catalana”
El llibre que comento representa, si se'm permet l'expressió una mica gastada, una victòria sobre l'oblit. És un volum que fa molt de goig (i molta tossa: més de cinc-centes pàgines!). Una edició de tapes rústegues, elegant (amb una esplèndida foto del poeta, en color, a la coberta, de l'època de la seva quarantena; i una altra de molt sixty, en blanc i negre, també d'ell, de l'època de la seva primera joventut, a la contracoberta). És un títol que no hauria de mancar a la biblioteca de cap aficionat al gènere. L'han fet possible la tenacitat, la caparrudesa, d'algunes persones. Que és com dir l'amor d'aquestes mateixes persones envers l'obra i la figura d'Eudald Puig. Primer de tot, el germà del poeta, Llorenç Puig Mayolas, que, vuit anys més gran que ell, va ser –segons ens informa el llibre Paradís perdut– qui encaminà resoludament l'autor cap a la lectura literària (i, així, ens assabentem que, a una edat ben tendra, en Llorenç féu llegir al seu germà el Werther de Goethe o la poesia d'Espriu). En segon lloc, el professor Jaume Aulet, vell amic del poeta, editor filològic de l'obra, que també s'ha encarregat d'acompanyar-la d'un pròleg tan aclaridor com necessari. Segueix el poeta i editor Quim Curbet, que, des del primer moment, va creure en l'autor, i que ha vetllat tothora perquè l'obra lírica de Puig torni a estar disponible (alguns dels títols que la conformen, per no dir tots, eren introbables). I, finalment, i sé que me'n dec deixar alguns (també cal tenir presents Feliu Formosa i Llorenç Soldevila, entre altres), el també poeta i director d'aquest suplement David Castillo, que ha estat, de sempre, un dels màxims vindicadors de la poesia d'Eudald Puig, i que signa un pròleg valent a l'últim dels llibres que va publicar, La vida entredita (premi Ciutat de Terrassa, Agustí Bartra, 2005; aparegut un any després). Cal tenir en compte, però, que el poeta deixà un llibre inèdit, un llibre magnífic, rotund, Evocacions, que, en l'escaiença de la publicació de l'obra completa, veu per primer cop la llum. Escrit tot això: llegides (o rellegides) les obres ordenadament, de la primera a l'última –i llegits, igualment, els poemes dispersos (inèdits i no datats), que l'editor Aulet posa a disposició del lector–, em sembla que podem treure unes primeres conclusions interpretatives que, naturalment, no pretenc pas que siguin exhaustives ni, encara menys, definitives. Sí, però, que m'agradaria que servissin per esperonar la lectura d'aquest gran poeta, fins avui, malauradament, “un dels grans desconeguts de la poesia catalana recent” (segons les paraules d'Aulet). Tant de bo que aquest volum es correspongui amb un dels versos del poema Pluja, de Parc de gessamins: que sigui, com diu el vers, “el llamp [que] esclata al cim del puig”. I que la llum d'aquest llamp d'escriptura i lucidesa que és el testimoniatge d'Eudald Puig no s'apagui i romangui entre nosaltres, com hi romanen les obres dels grans escriptors de la nostra literatura.
La poesia d'Eudald Puig, com la de Rilke, com la de Trakl, a qui se l'ha comparat tantes vegades (i a qui, pel que sembla, no havia llegit abans que Feliu Formosa l'hi fes descobrir), com la d'Eliot, com la de Pavese, com la de Pessoa, com la del seu amic Vinyoli (i he esmentat, ben a gratcient, poetes que ell recorda en citacions preliminars dels seus llibres), la poesia de Puig, deia, reflecteix sempre el conflicte. En els seus versos, hi nia el desencant, una fonda insatisfacció, però també hi advertim –bulliciós– el desig de plenitud. No és gens estrany, per això, que s'entengués tan bé amb Vinyoli, a qui va tractar ja a les acaballes de la seva vida (en un poema molt conegut de Domini màgic, el titulat El vell i el mar, el barceloní proposa: “fes més ample el mar”. En un de La vinya cremada –una obra escrita el 1982 que no veurà la llum fins quatre anys més tard–, llegim una invitació similar de Puig: “fes més ample el món”). La infantesa és evocada, en els seus versos, amb admiració i, alhora, amb un consegüent sentiment de pèrdua. És el paradís perdut del títol de l'any 1985, que mai no deixa de fer-se sentir en la seva obra. És la recuperació de la joia infantil en el llibre, commovedor, que dedica a la seva filla, Poemes per a Clara. I, de bell nou, és la consciència del temps, tan valuós, irremissiblement mort, que apareix en la darrera obra, Evocacions, un temps ja per sempre esdevingut cant.
Hi nia el desencant
Cel de nit (premi Miquel de Palol, 1979) va representar el bateig de foc d'Eudald Puig. Aquell mateix any Maria Mercè Marçal publicava Bruixa de dol; Vicenç Altaió, Sempre som afany; Xavier Bru de Sala, Fràgil, i Àlex Susanna, De l'home quan no hi veu. A final dels setanta, les Edicions del Mall feien forrolla. Encara faltaven dos anys perquè el prolífic Joan Margarit fes el pas al català amb L'ombra de l'altre mar (1981). En el seu primer llibre, Puig optava per una maniera simbòlica, i per presentar, en la matèria dels seus versos, una naturalesa imponent, d'ascendència inequívocament romàntica, que abocava a l'especulació. La mort hi treu, ara i adés, el nas: “Si vols deixa't caure. / Potser ja som morts.” De vegades, el seu senyal es fa més visible, inquietant: “Jo m'enfonso i camino dins la terra, sota meu els verms s'orienten a ulls clucs.” Hi ha la recerca d'algú que ja no hi és. És un Puig, certament, torbador, desesperançat, que opta per una imatgeria fosca (que contrasta, en part, amb la d'altres llibres): “Si miro dins meu, tot són pobles morts.”
El segon llibre, Paradís perdut (1985), fa un gir molt notori en el que en podríem dir la imatge conceptual que proposa. S'hi recreen, amb versos magnífics, els estius de la infantesa de l'autor a Manlleu, a casa de la seva àvia (recer de seguretat i bastió contra la barbàrie). És, per tant, malgrat la constatació de la pèrdua d'aquell temps i del seu goig, una literatura admirada, una poesia de la llum, en definitiva: la pesca de crancs a les Gorgues, la descoberta de la literatura –“Tot el que venia del teu germà era únic, sagrat”–, el fet d'amagar-se, joiosament i lúdica, en un camp de blat... són només alguns dels pretextos que serveixen per reconstruir líricament un món on el poeta va ser feliç, i que a mi em recorda, per exemple, un llibre tan bell com Les aigües estretes, de Julien Gracq.
En La vinya cremada (1986), llibre fondo i greu, llegim un vers que podria aplicar-se a tota l'obra de Puig: “El lloc de les paraules és el lloc del meu temps.” I hi advertim, de manera ben clara, el desig de dissolució de la consciència, que tan sovint constitueix un llast ominós per a l'home, per al poeta: “Ah si, profundament, com l'animal / sabéssim ser més que no pas comprendre!” El to no convida a l'esperança: “Lentament significo algun temps mort.”
Parc de gessamins (1987) torna, més aviat, a la dicció del primer llibre i de l'anterior. Hi retrobem el poeta de curioses reminiscències expressionistes: Trakl, com s'ha dit, però potser també altres autors de llengua germànica com Benn o Bachmann. Hi llegim versos com els següents: “A l'alba, ocells negres mengen desferres”, que, uns quants anys més tard, entre nosaltres potser se'ns farien menys estranys gràcies a l'obra d'un líric com Andreu Vidal. L'expressió simbòlica hi pren molt de relleu. La mort d'un nen –“s'ha mort un infant”– fa referència, per extensió, a la mort de la infantesa. No hi ha el to agredolç d'una elegia, sinó només plany amarg. Si, en Paradís perdut, hi apareixia un home malalt de sífilis (que el llegidor podia concloure que representava més aviat una figura mítica), aquí hi surt un esquizofrènic i hi cueja la malaltia de la sida; i, en aquest cas, la cruesa de les denominacions i del context no admet ambigüitats ni dubtes. I la mort, un dels grans temes de la poesia de Puig, torna a fer-se palesa, obsessiva: “Que pèrfida, aquesta amorosa calma dels morts.” He de confessar que, a diferència dels altres llibres, no coneixia el següent, Poemes per a Clara (1988), i n'he quedat literalment fascinat. S'hi elabora un relat, adreçat a la filla, i la tinta fosca del llibre anterior muda en la puresa del blanc, la de la neu –invocada ara i adés–: “He pregat per aquell blanc paisatge, / perquè poguessis escoltar en silenci / com cada floc de neu queia al seu lloc.” Es tracta d'un bellíssim, delicat, llibre d'amor: “aquesta vida s'ha de viure / amb el que anomenem un gran amor, / malgrat que tot això no tingui cap sentit”; una obra no exempta de dolor, feta de poesies que celebren la llum i que, tanmateix, presenten la realitat amb tot de clarobscurs.
La vida entredita (2006) ve després d'un episòdic treball amb l'haiku (Terres i espais, 2003). Hi retrobem un Puig més entotsolat, fosc, indagador, que es pregunta per la pròpia identitat: “No sé qui sóc, tal volta em criden.” Hi ha, aquí, ben significativament, menys neu i més boira. La naturalesa es torna un mirall de la soledat. Hi ressona l'Eliot solemnial: “Tot és el mateix: qui acaba ha de tornar a començar.” El darrer vers del llibre és terrible: “Ningú em veurà.”
El volum es clou amb una gran aportació: el llibre, fins ara inèdit, Evocacions, d'exquisides proses poètiques –cada una de les quals, una única i llarga frase, matisada i plena de substància nominal–. Jo havia tingut el privilegi de llegir-lo per recomanació del mateix autor. Pel meu gust, constitueix, juntament amb Paradís perdut i Poemes per a Clara, un cim de la seva poesia lluminosa. Amb aquesta obra, Puig torna als orígens: a la infantesa, al descobriment del món, a la vida ensalvatgida dels estius i a la llum. Aquella joia experimentada fa tants decennis ja resulta impossible de recuperar. Però, en canvi, la seva vivència s'ha fet immortal, perquè ha ingressat en el domini màgic, i perdurable, de la gran poesia. És un llibre admirable, que, a la manera de Vinyoli amb l'últim poema de Passeig d'aniversari, tanca amb un gest d'esperança una sostinguda meditació, conscient i greu, sobre la nostra condició.