L'esperit de Corfú

Per alguns només era el germà de Lawrence Durrell, l'autor d'El quartet d'Alexandria, considerat l'escriptor seriós de la família. Per altres, en canvi, l'obra de Gerald Durrell (plena d'humor, animalons i familiars estrafolaris) té entitat pròpia. Del seu conjunt, cal destacar-ne especialment les memòries autobiogràfiques de la trilogia de Corfú (l'illa del mar Jònic on Posidó va tenir una aventura amb una nimfa) formades per La meva família i altres animals, Ocells, bèsties i parents, i El jardí dels déus, aquesta última incorporada a la col·lecció El cercle de Viena, que recupera la magnífica traducció de Jordi Arbonès del 1989.

L'autoretrat del jove Durrell, aprenent de zoòleg en l'època prèvia a la Segona Guerra Mundial, recull les peripècies d'aquesta família extravagant i pintoresca en què, a més del Gerald i l'estirat Lawrence, hi ha una germana adolescent que va a la seva (Margo) i un germà amant de la caça i les armes (Leslie). El pare havia mort a l'Índia, on va néixer el Gerald, que dedica aquests records a la mare, la “senyora Durrells”, com l'anomena el servent grec Spiro. Aquesta mare singular viu una passa de bogeria perquè els fills s'amotinen cada matí, se les empesquen per veure qui la fa més grossa, i ella n'acaba pagant les conseqüències. Si l'activitat predilecta del Gerald és adoptar animals de tota mida i condició, la resta de germans no es queden curts i conviden hostes tan extravagants com un insuportable aristòcrata afrancesat, un príncep hindú temerari i encantador, i un capità retirat i groller que assetja l'atabalada matriarca.

Els Durrell són una família única i feliç, molt feliç, que sembla viure en unes vacances perpètues. I aquesta joie de vivre es transmet en tota la trilogia. Cal reconèixer la lluminositat d'aquest cant a la vida com un dels valors de l'obra de Durrell perquè l'entusiasme d'aquests records narrats per un noi de 10 anys –un naturalista prou expert per a la seva edat–, ens atrapa encara que no ho vulguem. Potser no ens interessin gaire els hàbits de bitons, puputs, dragonets, mussols, gossos, ases, papallones... O els costums de les serpents, gripaus i sargantanes “que són suficients per mantenir proveïdes les bruixes de Macbeth durant molts anys”, però ens rendim sense condicions a la sensibilitat d'un autor que difon un respecte i un amor profunds per tota mena de bèsties. Com que hi afegeix un bon sentit del ritme i un humor finíssim (sempre se'n riu de les persones, mai dels animals) El jardí dels déus avança amb una intensitat alegre que ens convida a gronxar-nos plàcidament en l'esperit de Corfú.