L'infern són els altres

Justine o les dissorts de la virtut és l'obra més coneguda de Donatien Alphonse François de Sade, Marquès de Sade. Tot i que en va negar sempre l'autoria, el Marquès va escriure'n tres versions. Fa cap a trenta anys, Albert Mestre va traduir al català la de l'any 1791 i va publicar-la a editorial Bruguera. Proa l'ha recuperada tot just fa uns mesos, coincidint amb el bicentenari de la mort del Marquès de Sade en un asil de pertorbats mentals. Hauria anat bé que Mestre hagués pogut allargar-se una mica més en el pròleg. No hi fa res. Del Marques de Sade i de Justine quasi tothom n'ha sentit a parlar, quasi tothom també diu que és una novel·la pornogràfica. Però és molt més que això.

A dotze anys, juntament amb Juliette, la seva germana, que és tres anys més gran, Justine ha d'abandonar l'abadia on ha estat criada a causa de la bancarrota i de la mort dels seus pares. Juliette, dotada de més “habilitat i llestesa”, es decanta pel vici. Justine, que tothom coneixerà com a Thérèse perquè amaga el nom, per la virtut. “Tot el que es veia d'artifici, de maniobra, de coqueteria en els trets d'una, es podia admirar en els de l'altra en pudor, en decència i en timidesa”. Aquell mateix dia les dues germanes se separen “sense cap promesa de tornar-se a veure”. No es retrobaran fins quinze anys més tard. Juliette ha triomfat: no caldria ni escriure-ho si tenim present que per a Sade l'ésser humà només es mou pel plaer. Sade pensava que el crim és la manifestació del poder i que la raó humana tan sols verifica el nostre egoisme. Mireu si n'arriba a ser de modern, el Marquès! És per això que Justine no destaca per la seva intel·ligència i és per això també que és incapaç d'avançar-se i preveure els abusos, vexacions i greuges que patirà.

Com a personatge, doncs, és poc interessant. Va anant sempre a pitjor. Les seves desventures comencen el mateix dia que ha abandonat l'abadia, amb un sacerdot que li fa “un petó massa mundà”, continuen amb el senyor Dubourg, “un dels potentats més rics de la capital”, que li proposa que es prostitueixi, i així anar fent. Quinze anys més tard no es reconeix amb Juliette, però explica tot el que li ha passat a petició d'ella. És per això que Justine és també la veu narradora.

Execrable, violenta, depravada, obscena… No hi ha desqualificació amb què no s'hagi adjectivat Justine i el conjunt de l'obra del Marquès de Sade. En el rerefons, hi ha la seva misantropia, però també el pòsit d'un seguit de lectures que passen per Boccaccio, per Rabelais, per Diderot i per Voltaire entre molts altres autors. Jo diria que Justine s'acosta a la ingenuïtat del Lázaro de Tormes de les primeres planes del Lazarillo. Però Lázaro aprèn aviat; no hi ha manera, en canvi, que ella evolucioni. És per això que sovint la novel·la es fa un xic feixuga, només alguns dels personatges que Justine troba tenen una agudesa semblant a la de Gargantua i Pantagruel, de Rabelais, o a la del Tristam Shandy, de Laurence Sterne.

Sade va voler contraposar tanta ineptitud i tanta ingenuïtat de Justine combinant l'explicació de les seves peripècies amb unes reflexions filosòfiques. L'acosten als seus admirats Diderot i Voltaire. Però el contrast és massa excessiu, llasten l'equilibri de la novel·la com les explicacions soporíferes que pogués fer un catedràtic de veu monòtona sobre un còmic. Potser sigui també per això que molts editors incorporen a Justine algunes il·lustracions atrevides de finals del XVIII. També en trobaran en aquesta edició de Proa. Sí, potser una imatge no valgui més que mil paraules, però segur que ajuda.