Més enllà de la paraula És la sang la que escriu

“no hi hem pogut fer res. / irreverents, les hores / ens han passat per sobre», insisteix, sense majúscules, Francesc Garriga des de Swing, el seu llibre-comiat, on es confirma el veritable tema de la seva poètica, aquesta queixa, o confirmació, que el pas inexorable del temps ens acara amb el fracàs de no haver sabut burlar els enganys que limitaven el radi d'acció que han dificultat o negat la satisfacció del desig. El pas del temps, la mort, la insatisfacció, la sensació d'estafa, la lúcida mirada cap a un món que a través del canvi es fa més estrany i més inassolible per a qui no ha perdut les ganes però sí les forces, són elements que han anat imposant-se llibre a llibre en l'ascendent trajectòria creativa d'aquest personatge que va supeditar la construcció d'una obra immensa a la prioritat d'ajudar els altres a construir la seva.

Si el buit enorme que ha deixat Francesc Garriga sobrepassa el d'altres fars que ens han deixat amb molta més pompa i escenificació institucional, és perquè, a diferència d'altres poetes, la presència de Garriga no enriquia només per la seva obra sinó per la seva actitud de mestratge, tan difícil de trobar avui en dia.

En algun mitjà s'ha arribat a afirmar la bestiesa que Garriga havia deixat molts deixebles en el món de la pintura, el cinema, la fotografia, el periodisme, però que no havia deixat una empremta visible entre els poetes que l'han sobreviscut. Sense saber si hi ha mala fe en aquesta afirmació, cal dir que Garriga ha estat un poeta essencial en aquest canvi de segle, perquè desenes de poetes joves, i alguns no tan joves, han begut del seu mestratge d'una o altra manera, i la primera cosa, i segurament la més important, que han après amb ell, ha estat la necessitat de trobar una veu pròpia.

Una veu pròpia és, precisament, la primera qualitat amb què ens ve a buscar la poesia de Garriga. Una veu que ha estat i és tan singular que en el seu moment ningú no va saber etiquetar-la, i això, afegit a la incomoditat que les veritats desvetllen en els cercles nobles dels qui es creuen importants –veritats que el personatge Garriga no tenia inconvenient a deixar anar sense complexos–, el va relegar sempre a una existència secundària reservada, sobretot, als qui no es poden etiquetar i fan nosa.

La singularitat d'aquesta veu és allò que ara el fa gran, i el segueix fent diferent, i el fa, sobretot, inimitable. I això vol dir que no podem esperar generacions de poetes, o un sol poeta, escrivint a la manera de Garriga, perquè si algú imita Garriga la imitació esdevé tan evident que el delata a l'instant, raó per la qual la seva influència no és la de qui genera seguidors-imitadors de l'obra sinó la de qui ha après a mirar el món d'una manera, la de qui no deixa descansar l'ull crític i la inconformitat, la de qui s'exigeix ser reconegut en el seu llenguatge intransferible. I és en aquest sentit que Garriga ha esdevingut el poeta viu més influent en les generacions joves.

Hi ha una opinió generalitzada, i molt compartida aquests dies, que Màrius Sampere i Francesc Garriga eren els dos més grans poetes catalans vius. I va ser a propòsit de la mort del segon que el primer s'hi acomiadà amb unes paraules sàvies: «Fins ara; i, entre poetes, la mort no és important». I aquesta és la lliçó de Swing, la mort que s'apropa desproveïda de valor, perquè el valor és en tot el que la precedeix, i per això cal viure, cal enganyar l'engany, per poder afirmar, al final, que «m'avergonyeix haver de confessar / que malgrat tot vaig ser feliç.» I és que només des de la felicitat es pot haver donat tant com ha donat Francesc Garriga a la literatura catalana i a l'exèrcit de lectors, amics, admiradors, alumnes, deixebles i fills adoptius que seguiran fent-lo viure a través de la majuscularitat de la seva poesia fidel a la minúscula..

Deia el poeta Agustí Bartra: “La poesia es fa amb la totalitat de l'home, de l'home que s'atura davant dels enigmes del món i se sent requerit a parlar amb la joventut de les preguntes i la vellesa de les respostes.” Aquesta és una divisa que he fet servir més d'un cop quan he hagut de parlar de bona poesia, de poesia d'alt voltatge, vull dir. Doncs això: també aquí hi ets tu –ja ho saps–, amic i poeta immens Francesc Garriga Barata. Pel que has escrit i per com ho has escrit. I també pel que no has escrit i pel que has volgut deixar d'escriure. Per tot, és clar que sí... Vaig conèixer Francesc Garriga a través d'Ester Xargay i Carles Hac Mor. Això devia ser un dotze o tretze o catorze d'un agost calorós d'ara deu fer quinze o setze anys, a Sant Feliu de Guíxols, a casa d'ells, amb la companyia de molta més gent. Carles Hac Mor –aquest poeta del roig, que és com m'agrada dir-li, que en tot el que escriu sempre hi ha l'horitzó d'un revés ben col·locat i servit a favor de l'alliberament de l'escriptura– ja em va advertir que aquell dia tindria i tindríem la sort de conèixer el gran poeta Garriga o, millor dit i de manera més familiar, el senyor Garriga. L'Hac té una finesa especial en aquestes coses i en moltes d'altres. De manera que va tornar a ser subtil i precís: “El senyor Garriga és un poeta amic nostre; no ens tenim recels ni l'ombra de cap envenja. Entre altres coses, perquè no hi ha cap signe de cosa que s'assembli a cap sentit de competència entre nosaltres, només faltaria...” En efecte, el senyor Garriga era tan sincer com afable, i vam fer-nos amics de seguida; sobretot pel sentit de la ironia i algun detall més de mordacitat amb relació a segons quines coses. Després ens vam llegir l'un a l'altre i això va tenir uns fruits. Ens allargaríem, però una de les últimes coses que li vaig sentir dir (al senyor Garriga) conté, certament, una més que sàvia veritat: “L'ànima no ens abandona mai, per això ens fa tanta por. Ens parla directament al cor, i ens fem el distret quan ens interroga [...]. No és que només hàgim deixat de llegir poesia; hi ha una gravetat major, i és la d'haver-hi renunciat.” Doncs sí: aquesta és la cruesa... Espriu sabia que salvar els mots volia dir salvar-ho tot. Des de la fondària i la responsabilitat del viure. Espriu ho sabia i Raimon encara ho canta... Si mai salvéssim els mots (ara parafrasejo unes paraules que havia compartit amb el senyor Garriga i que em ve de gust de reproduir) i fóssim fecunds i ens procuréssim aquesta plenitud guanyada, llavors la independència urgentíssima (i més coses) ja l'hauríem tota, i seria plena, i abraçant, perquè ens seria intrínseca. I les inclouria totes, les independències... Ja se sabia que l'abandó dels poetes no ens conduiria a cap començament veraç de res. I aquest país fa una colla d'anys que ha abandonat els seus poetes. Junt amb un enorme grapat d'altres propulsions... No és pas l'única, és clar, però la de Francesc Garriga Barata és una molt bona poesia. Llegiu-la sencera sense concessions, de dalt a baix!