Crònica
teatre
Una ronda a Ca l'Emília
Només a Vilafranca del Penedès els espectadors entendran què és Ca l'Emília, sense més explicacions. Però de seguida tots els altres espectadors que visitin els teatres de Vic, Granollers, Sant Cugat, Viladecans, Manresa i Reus (es manté la incògnita de si arribarà a la tardor a Barcelona i en quina sala) sabran l'olor que es respira en un celler com el de Ca l'Emília. Ahir es va estrenar l'últim capítol de la trilogia sobre la identitat de Jordi Casanovas. Es titula Vilafranca i parla d'aquest mateix indret, on ahir s'estrenava (i que es podrà veure fins diumenge). El retrat, de fet, té molt de casa pairal, de fotos en rodet i de la necessitat de conciliar progrés, ambició, avarícia, amb tradició, sentimentalisme i entrega. Com a Una història catalana (2011/2013) hi ha alguna picada d'ullet a la Catalunya de l'extraradi amb un dels personatges més icònics de l'escena que, en ser la persona externa de la família, és qui millor copsa les intencions de cadascú. I, a sobre, atempta contra l'economia local perquè rebutja tot alcohol i carn d'animal. Genial.
Qui més qui menys, dèiem, trobarà els espais antics d'una Catalunya que ja havia lluït amb els Jocs Olímpics i que es preparava per al primer tripartit. Com a Festen (Romea, 2005) al dinar familiar, i més si és el de la festa major per Sant Fèlix, és on bull la bilis més desagradable. No hi ha ganivets, però es palpa una tensió entre els adults, que els adolescents han de callar, intenten ignorar i, finalment, fugen com a única sortida per no mirar-se en un mirall on ningú surt ben retratat.
El treball de Jordi Casanovas com a director també és notable. Perquè hi ha espais de silencis que s'allarguen però no cansen, fan que la temperatura pugi, que els fantasmes vagin fent l'ombra més grossa. Els actors, en general, estan al seu lloc i (tot i els crits) en general encerten el to i les mirades. Al darrere de tot, un pare de família que perd la memòria i, amb ella, part de la identitat. L'olivera que va ser anirà a terra o si la pinya es manté ferma, res s'esfondrarà? El drama d'una casa arriba quan els canelons es cremen!
La voluntat de Teatres Amics ha fet bona l'aposta. Amb una escenografia que aporta la sorpresa a la producció i una veu tendra i fresca (Anna Roig) cantant a la seva festa major. A la festa major de cadascú.