Catàleg de subhastes Croc's

Va ser l'atzar, corrector universal de tanta estupidesa humana, qui em va posar sobre la pista del marxant que, després de rocambolesques indagacions, va resultar ser un fantasma inexistent, un nom sense rostre i un apartat de correus fals. Recordo encara l'única conversa –un purparlé en una recepció– que vaig mantenir amb l'Argemí, on de manera calculadament casual em va ensenyar la cigarrera de plata amb les seves inicials gravades, obsequi de Paloma, la fillíssima del geni, com a mostra d'agraïment per les seves descobertes milionàries. Aquell dia, jo, com tants d'altres, ja tenia la mosca al nas, però encara no havia plantejat obertament cap objecció, així que vaig acceptar la cigarreta que cofoi m'oferia Abraham Argemí i vaig comentar de manera displicent que els canapès de salmó eren el millor del càtering d'aquell vernissatge.

El cas Argemí fou un escàndol colossal, d'unes dimensions com no se'n recorden gaires. El jove crític d'art va descobrir dotze quadres inèdits de Pablo Picasso que, com és lògic, van causar una notable commoció. Fins llavors Argemí havia estat un discret periodista cultural de comarques que gràcies a certs contactes amb diputacions i ajuntaments es dedicava a comissariar exposicions de segona fila. D'un dia per l'altre va aparèixer amb una dotzena de quadres de petit format trobats en una mansarda abandonada de París; el descobriment l'havia fet gràcies a l'estrany testament d'un marxant d'origen lleidatà establert –i enterrat– a Suïssa.

L'extravagant història va ser acceptada per la majoria i va caure en gràcia a l'opinió pública. Es va convertir en la notícia de l'any i les versions del com de la troballa, cada cop més inversemblants, s'escampaven pertot arreu.

Mentrestant, els experts no es decidien a dir ni que sí ni que no. Hi va haver un temps d'estupefacció que els mitjans de comunicació van aprofitar per entronitzar l'Argemí. El nou talent rebia homenatges a tort i a dret, la seva influència va transcendir l'àmbit artístic i es va convertir en un personatge públic. El descobridor de la mal anomenada època Argemí va començar a aparèixer pertot arreu. La seva opinió era requerida amb qualsevol excusa, més enllà de l'estrictament cultural, fins i tot va arribar a fer la sacada d'honor del trofeu Joan Gamper, va ser investit confrare del cava i va protagonitzar una campanya pel foment de la donació de sang. En definitiva, es va fer famós.

Ja ho he dit abans, l'escàndol va ser incommensurable, i he de confessar que jo hi vaig tenir a veure alguna cosa. Els picassos els havia pintat algun copista de les ribes del Sena, algú sense gaire traça, per ser més exactes, i l'estafa es va fer pública. Després van venir les acusacions, les rectificacions, les retractacions, la comèdia i la vergonya. Tot l'afer va fer cap a les polsoses i lentes, però implacables, mans de la justícia.

L'Argemí va desaparèixer d'un dia per l'altre, es va fondre en l'oprobi, la seva firma ja no va acompanyar cap més article ni estudi ni crítica d'art, els papers universitaris van deixar de fer-ne referència, el seu nom va ser extirpat de totes les bibliografies, ningú no gosava citar-lo encara que tingués raó i no parlés dels seus picassos apòcrifs. El temps ha solidificat l'oblit i ara ja ningú no recorda ni la descoberta ni l'escàndol posterior, com si la vergonya de veure's enganyats accelerés l'amnèsia col·lectiva.

Sóc conscient que aquest pròleg és per al catàleg d'una subhasta a la galeria Croc's, i que la gran majoria d'aquestes obres d'art que podeu admirar en les pàgines següents hauran canviat de propietari ben aviat. Així doncs, aquest text caducarà amb la subhasta del mes que ve. Però l'aventura d'Abraham Argemí restarà en la meva memòria per sempre més. Aquesta història, diguem-ne desgraciada, s'ha desvelat davant la visió d'un objecte, una cigarrera de plata amb les inicials gravades A.A., que ara s'exposa per ser subhastada, enmig de més d'un centenar de peces d'antiquari i obres d'art de diversa procedència. Moltes peces són d'un valor més que considerable i d'una bellesa exclusiva i commovedora. Però la meva mirada s'ha aturat en aquesta petita joia i la memòria ha fet la resta, ha convocat la trista figura d'Abraham Argemí.

Sempre que el meu passeig casual em porta davant la casa de subhastes Croc's i decideixo entrar a xafardejar entre el panorama bigarrat d'objectes i mobiliari i pintures, m'imagino moblant la mansió del meu retir, omplint amb aquests quadres i totes aquestes meravelles el meu castell inexpugnable. Trepitjo entotsolat les catifes que s'escampen per les sales d'aquesta casa de subhastes que, des de fa més de cent anys, garanteix l'eficàcia de tantes i tantes transaccions. En la seva discreció queden noms de venedors i compradors i les xifres dels comptes són cristal·lines com la deu d'un riu. El senyor Croc, amb la seva simpatia i diplomàcia, ha consolidat i eixamplat un negoci que va heretar del seu pare i que deixarà en la cúspide del seu prestigi en les bones mans de la família, com correspon a un home de profit. Després de rebre el seu somriure franc i acollidor continuo passejant, encuriosint-me amb els objectes que es multipliquen en aquesta casa. Quantes històries amaguen totes aquestes obres d'art que han arribat al límit de la subhasta. Col·leccionistes voraços, famílies en liquidació, divorcis irresolubles, artistes oblidats, negociants del ram. De sobte és quan la ficció ensopega amb la realitat de la memòria, quan descobreixo en un racó la capseta argentada que em porta la història de l'Argemí.