cultura

Mirador

Estimat erudit

Tardà era col·leccionista
com ho és un nen, per al qual l'objecte és sobretot una porta màgica d'accés al personatge

Jordi Tardà era sobretot un enciclopedista del rock, un compilador de dades de memòria prodigiosa, com el Cher erudit, l'estimat erudit del consultori per als dubtes dels lectors de Rock & Folk, la degana de les revistes musicals franceses, que Tardà comprava quan anava a Perpinyà, d'on sempre tornava ben carregat de discos. El lema de Rock & Folk (“Al servei del rock-and-roll des del 1966”) també es podria aplicar a Tardà, no només des del 1985, quan va començar l'emissió de Tarda, Tardà, sinó des de molt abans i en diferents fronts, des del periodisme fins a la producció de concerts, quan aquest país despertava del malson del franquisme i el rock era encara sinònim d'utopia.

Tardà era un savi i un gran divulgador del rock, però els seus interessos anaven molt més enllà de les guitarres elèctriques. Ja se sap que era tot un entès en Tintín i l'obra d'Hergé, però també ho era, per exemple, en els Germans Marx, i en tots dos casos posseïa una important col·lecció d'objectes que havia mostrat en diferents exposicions. El seu afany col·leccionista, que intentava transmetre a través de les subhastes de les fires del disc, no tenia res a veure amb el fet de posseir per posseir i molt menys amb la inversió i l'especulació: Tardà era col·leccionista com ho és un nen, per al qual l'objecte és sobretot una porta màgica d'accés al personatge amb el qual està relacionat d'alguna manera, ja sigui un disc de platí o un pèl de John Lennon.

El cinema, el còmic i la literatura formaven part també del seu món gairebé tant com la música o estaven connectats amb ella a través del concepte més ampli de cultura rock. Les pel·lícules i els tebeos sempre van tenir un lloc a les seves fires del disc, que mai no van ser només del disc. I en el terreny literari, Tardà va fer una incursió en la novel·la amb La porta de l'infern, que no té res a veure amb Black Sabbath sinó amb una llegenda de Sils, localitat selvatana on tenia un refugi per descansar amb la seva eterna companya, Romi Masferrer, quan tots dos no estaven voltant pel món, de concert en concert.

Fins i tot en els concerts, entre muntanyes de decibels, emergia l'erudició de Tardà, amb comentaris sempre enriquidors, com en l'actuació del grup escocès Texas que va tenir lloc a l'estiu en el Festival de Cadaqués: allà, entre olivars, vaig rebre la seva última lliçó magistral sobre la banda de Sharleen Spiteri, la qual ell havia conegut quan era encara una perruquera de Glasgow que somiava amb la fama.

Jordi Tardà simbolitza una generació pionera del periodisme musical d'aquest país que, gairebé sense precedents, es va inventar els seus propis codis i va viure intensament el seu ofici, molt a prop dels músics i del públic, creient realment que el rock-and-roll podria canviar les nostres vides. Que sonin per a ell tots els canons d'AC/DC, mentre puja per l'escala que porta al cel. Gràcies, mestre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.