Des dels orígens

Les fascinacions circumstancials pel Bé i/o pel Mal són insubstancials si un aixeca la mirada una mica per sobre de la quotidianitat. No tan sols ho van fer els ioguis i els budistes, on el Bé s'assimila amb donar, agrair i compensar, i el Mal amb gastar de més i no retornar, sinó també Homer i els tràgics grecs.

El món hel·lènic grinyola si se'l vol encaixar en termes de bons i dolents. Qui és el dolent de la Ilíada? Paris l'egoista, el frívol seductor que pren una dona que no li pertoca indiferent a la responsabilitat de desencadenar una guerra? Agamèmnon l'egòtic fatu que passa damunt de tots sense atendre conseqüències? En la natura dels impulsos i en la moral profunda d'un i altre, Hèctor és el bo i Aquil·les el dolent? Com s'explica, més tard, com aquest tracta el vell Príam? I, encara, qui són els bons, els grecs emparats en la justícia de recuperar allò que és seu, o els troians civilitzats i pietosos, víctimes d'un atac forà, sempre disposats al pacte? Qui són els dolents, els grecs bàrbars assaltants o els lladres troians? La guerra de Troia va ser una guerra civil polsant, repetida quan els vencedors grecs que ocupaven Ilió s'havien tornat troians en generacions posteriors –ho diuen els poetes i l'arqueologia ho confirma i encara ho augmenta: hi ha nou Troies destruïdes edificades una sobre l'altra–, i no hi pot haver bons i dolents perquè Homer mateix (o qui fos l'autor de la Ilíada) és tan hereu d'uns com d'altres. El nucli de la civilització occidental es desplaça al llarg dels segles en sentit sud-est / nord-oest: Mesopotàmia, Troia, Egipte, Grècia, Roma, França, Anglaterra, EUA, Japó.

Per això l'Odissea és més arcaica que la Ilíada. En la pretesa modernitat actual se sol considerar l'Odissea més moderna segurament des dels valors anglosaxons que dominen la cultura, l'exaltació de l'individu i el maniqueisme en primer lloc.

A la Ilíada, en canvi, el protagonisme és difús en la mesura en què ho és el repartiment qualitatiu del conflicte personal i, per tant, que no hi hagi bons i dolents sinó el combat entre el bé i el mal dins de cadascú. La natura heroica la marca la capacitat de fer que predomini el bé.

En el títol mateix hi ha el símptoma: un al·ludeix l'heroi, l'altre el lloc. Els temps actuals són els més bàrbars i primitius des de l'Europa de l'edat mitjana, quan aquí ens debatíem en fanatismes primaris i sanguinàries lluites fratricides mentre la ciència i la civilització progressaven en mans dels àrabs.

Són veritablement dolents Egist, Clitemnestra, Creont, el Cíclop, Circe? Fins i tot Antínous té les seves virtuts, els seus atractius. De forma coherent, un mateix heroi representa fases diferents de la condició moral: no és Ulisses el dolent del Filoctetes?

La multitud troiana cridant des de les muralles sobre el camp de batalla. Unamuno sortint de la Universitat de Salamanca del bracet de la dona d'en Franco, enmig d'un terbolí enfurismat de falangistes i legionaris escridassant-lo i cantant el Cara al sol, disposats a assassinar-lo.