Assajar és un gest de rics

A l Tan­ta­ran­tana ha tri­om­fat el cicle Assa­jar és de covards, en què es repta els actors a afron­tar un text amb molt poc temps i pre­sen­tar-lo al públic. De fet, és un prin­cipi a l'Smi­ley ori­gi­nal, quan es va pre­sen­tar al I Tor­neig de Dra­matúrgia de Tem­po­rada Alta. La peça, d'uns trenta minuts, es pre­pa­rava amb els actors en només una tarda per afron­tar una lec­tura dra­ma­tit­zada eli­mi­natòria. La direc­tora Est­her Nadal diu, pro­vo­ca­dora com és ella i com demana el for­mat inu­sual de Kaba­rett Pro­tokoll, que, en rea­li­tat, “assa­jar és de rics”. Perquè implica que la pro­ducció ha pogut dis­po­sar d'un pres­su­post per cons­truir el mun­tatge. També amb poc pres­su­post va néixer Ani­mals de com­pa­nyia que, en no dis­po­sar de sala, van deci­dir estre­nar-la en un domi­cili par­ti­cu­lar, sense gaire expec­ta­tiva. També Petits mons­tres va néixer d'un pro­grama paral·lel del Grec (Apa­drina un dra­ma­turg). Sense quasi assa­jos, van afron­tar l'estrena que, després, també va tenir sor­tida en cases par­ti­cu­lars. Final­ment, La pols. Segu­ra­ment és la peça més con­ven­ci­o­nal ja que ha tin­gut pro­ducció d'assa­jos i sem­pre s'ha fet en sales. Però de la Fly­hard ha sal­tat, un any després, a la Villar­roel aquesta set­mana. I ja pre­pa­ren gira esta­tal en cas­tellà men­tre van ulti­mant una pel·lícula sem­pre amb el mateix repar­ti­ment. És el mun­tatge que més fun­ci­ons ha rea­lit­zat (tot i que l'hagi vist rela­ti­va­ment poc públic a causa de la capa­ci­tat de la Fly­hard). Ara, la riquesa es troba en la capa­ci­tat dels actors d'haver pogut apro­fun­dir en les acti­tuds i raons dels pro­ta­go­nis­tes. Excepte a Smi­ley, tot passa a men­ja­dors de petits pisos o bé a la cam­bra de les nenes del pis dels pares. Anem a pams:

Kaba­rett Pro­tokoll. El públic assis­teix a una mena d'assaig del que ha de ser un caba­ret un xic con­tes­ta­tari. Assis­tir a les dis­cus­si­ons de taula deixa més clara la intenció i per­met exa­mi­nar el for­mat frívol del caba­ret ale­many d'entre­guer­res. Oriol Genís és la diva amb el permís d'Helena Tor­nero, que canta en ale­many, i de la direc­tora Est­her Nadal, que assu­meix el paper de mes­tre de cerimònies sin­gu­lar. El músic, tan callat habi­tu­al­ment, és qui dis­para amb més luci­desa a la hipo­cre­sia de la soci­e­tat i del mateix sec­tor tea­tral.

Petits mons­tres. Mari­lia Sam­per es reco­neix en els dos miralls de les dues ger­ma­nes. L'una és anti­so­cial i li agrada creure en fan­ta­sies per fer més supor­ta­ble la vida rutinària; l'altra és pragmàtica i deci­deix ser feliç amb el que té a l'abast. La seva crisi és amb la pare­lla, cosa que genera la dis­cussió per voler tor­nar al pis dels pares amb qui hau­ria de tor­nar a com­par­tir cam­bra. No hi esta­ran dis­po­sa­des.

La pols. Què pas­sa­ria si un germà petit oblidés la tru­cada que el pare s'ha mort? El con­flicte es genera quan reco­neix que se n'ha obli­dat. S'enfronta a les con­ven­ci­ons (que l'hau­rien res­pec­tat si hagués men­tit).

Smi­ley. Una comèdia romàntica en què es tro­ben dos gais de per­fils ben dife­rents: el que es pre­o­cupa pel culte al cos i el que es perd per la subli­mació de l'art. L'obra s'aco­mi­ada defi­ni­ti­va­ment al Club Capi­tol de la Ram­bla. Una peça diver­tida, amb punts de ten­dresa i una mica de con­trovèrsia sobre les acti­tuds vitals dels dos pro­ta­go­nis­tes.

Ani­mals de com­pa­nyia ha pror­ro­gat de nou, fent bona l'aposta de men­ja­dors fami­li­ars a sala de tea­tre. Una peça apa­rent­ment infor­mal (un sopar sor­presa per cele­brar el retorn a casa d'una amiga que ha estat ingres­sada un temps a l'hos­pi­tal) però que escup bilis a uns joves de classe mit­jana alta sense gai­res con­vic­ci­ons i plens de fal­se­dats.