L'empremta d'ovidi
guillem vidal
La veu de Sam, que mai no s'apaga
Ovidi Montllor representa un símbol de resistència per als músics valencians que són menystinguts per les institucions i els mitjans públics de comunicació
Canal 9 va iniciar, ara fa 25 anys, les seves emissions amb Casablanca, el popular film de Michael Curtiz protagonitzat per Humphrey Bogart. A Ovidi Montllor –l'únic valencià a prendre part en el doblatge, ja que la resta d'actors eren del Principat– se li va demanar que doblés Sam, el pianista negre. Seria, aquesta, l'última vegada que la veu d'Ovidi –que, naturalment, com tants altres actors, veia en el doblatge una bona fórmula per eixamplar horitzons professionals– apareixeria a la televisió pública valenciana. “El doblatge va quedar la mar de bé. Però el director general de l'ens radiotelevisiu va sentenciar que l'únic actor del repartiment que semblava català era precisament l'únic que, administrativament, no ho era. Les veus, els accents i la dicció de la resta li van semblar totalment adequades. La taca negra era la veu de l'Ovidi, vés a saber per què”, escrivia el periodista Toni Mollà a Espill d'insolències (Bromera, 2000).
És, vàlues artístiques a banda, pel vet que Montllor va patir de la radiotelevisió pública valenciana que tants joves músics del País Valencià –cantautors, però també artistes força allunyats del seu estil– s'identifiquen amb la figura del músic d'Alcoi. “Per als músics que no hem tingut espai en la radiotelevisió pública valenciana –creada, se suposa, per a promoure la cultura en llengua pròpia–, Ovidi és tot un símbol”, assegura el cantautor Pau Alabajos (Torrent, 1982), secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor, una associació que va néixer l'any 2004 amb l'objectiu de donar a la música en valencià “la dignitat i la projecció que es mereix als mitjans de comunicació” i que, des del 2006, entrega uns premis que ajuden a visualitzar la incipient força del sector. “Cada vegada som més músics i tots fem músiques diferents, però la figura d'Ovidi genera un fort consens.”
Va ser, precisament, ara fa deu anys, poc després que els músics valencians s'agrupessin en aquesta associació i coincidint amb la negativa del PP de declarar l'Any Ovidi al·legant que “deu anys era molt poc temps”, que els actes de reconeixement a Montllor –molts dels quals, en el marc de l'òrbita alternativa– es van començar a multiplicar espontàniament. “Toni Miró ja havia fet l'antologia, i Núria Cadenes ja n'havia escrit la biografia, però va ser el 2005 quan molta gent va conèixer per primer cop les cançons d'Ovidi”, assenyala Feliu Ventura (Xàtiva, 1976), que fa unes setmanes feia una crida “a tots els col·lectius del país” a celebrar “la festa Ovidi Montllor”. “El que la Generalitat, tant la de baix com la de dalt, ha estat incapaç de fer, ho ha fet la gent”, prossegueix Ventura. “Estic content que es tornin a escoltar les seves cançons, més enllà de convertir Ovidi en una mena de Che mitificat útil per a projectar uns sentiments que, possiblement, no eren del tot seus. Ovidi és etern, però les seves cançons responen a un moment de la història del país en què calia ser conscient dels perills de no veure el procés de transformació d'una nova realitat i que, per tant, és molt semblant al moment en què ens trobem.”
En l'actualitat, Ovidi Montllor és un referent ineludible per a joves cantautors valencians (Clara Andrés i Andreu Valor, a més d'Alabajos i Ventura), així com d'arreu dels Països Catalans.
LA SAMARRETA
Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d'una cortina vella
una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta, no he pogut caminar ja per la dreta
LA CANçÓ DEL CANSAT
Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà