Dues cares d'un real

E l Brasil porta implícit el moviment en el seu ADN. La dansa contemporània també hi busca el seu espai, més enllà de la samba festiva i tòpica. El Mercat de les Flors ofereix la possibilitat de conèixer dos treballs que comparteixen interès per la recerca. Tant Eduardo Fukushima com Gustavo Ciriaco indaguen en un llenguatge propi que els identifiqui. Si el primer construeix a través del seu cos, de l'experiència i la vivència pròpia, Ciriaco és més obert i té inquietud per trobar el moviment poètic del món quotidià. Trobar un punt de vista des d'on reconstruir la realitat i donar motius a un cert aire de misteri que capti l'atenció del vianant espontani. Que no pugui identificar què és ficció i què és veritat. Ciriaco i Fukushima són les dues cares d'una moneda: el real del Brasil que inverteix en recerca.

El treball d'Onde o horizonte se move parteix d'un moviment matriu però s'adapta, cada vegada a la ciutat on es representa. En aquesta ocasió, el parc de la Primavera té dos fronts molt diferenciats: l'skyline de Barcelona i la proximitat del veïnat del Poble-sec. Abans de Barcelona, Ciriaco ha traslladat el seu projecte a Londres, Guimarães o el Brasil. També recentment ha traslladat el projecte al barri de Lavapiés, on les accions es proposaven en els portals, amb un canvi d'ambients, des dels més foscos als més festius. L'horitzó és una línia abstracta que, en realitat, correspon a la vida íntima de cada ciutadà. També forma part del futur (per arribar-hi cal un temps per apropar-se) i al passat (perquè remet a un patrimoni que s'arrela en la tradició cultural i social de cada comunitat). I quina és la mirada que es fa al parc de la Primavera? Gustavo Ciriaco hi ha estat dies abans per documentar-se i generar un treball en el qual el veïnat es pugui identificar. Així, en aquest treball es podran trobar alguns elements que facin referència al passat gitano del barri. També es retrata molt la poesia vital. Són com els objectes trobats dels artistes plàstics: és la intenció de la mirada que pot fer veure que una acció quotidiana amaga un quadre bell. En aquest sentit, el retrat del parc de la Primavera és únic; si es provés de fer a Ciutat Vella els elements variarien i també el seu desenvolupament. Per això, Ciriaco admet que el seu treball parteix de la contemplació i hi porta implícita una acció. A Barcelona, per exemple s'hi inclou el popular tema Que tinguem sort de Lluís Llach. Perquè anar d'un punt a l'horitzó implica un comiat, un adéu, una separació. L'equip amb què treballa Ciriaco és d'una vintena de membres. A més dels quatre que són el pinyol de la producció, s'ha completat amb persones de molt diversa edat i procedència que han alimentat molt el resultat final durant el procés.És específic el producte que es veurà a partir d'avui a Montjuïc perquè és determinant la seva implicació.

L'altra cara és Eduardo Fukushima. Es tracta d'un jove coreògraf molt més introspectiu. Tot parteix del seu solo en què fa patri el seu propi cos per trobar formes d'expressió. El seu treball és tan innovador que ha tingut el mecenatge artístic de la Rolex Mentor, que l'ha convidat a fer tot un any de residència a Taiwan per poder treballar amb Lin Hwai-min, director artístic de Could Gate Dance Theatre. Per Ciriaco, el treball de Fukushima és una invitació quasi catàrtica a l'espectador a partir de l'expressió del cos del ballarí. Tot és molt íntim. Així, per exemple Homem torto és una peça incòmoda a través d'una dansa asimètrica que presenta un cos feble però enèrgic que crea a partir dels contrastos: duresa i suavitat, debilitat i força.