Opinió

des del jardí

vicenç pagès jordà

‘Mission: destroy aliens'

Allò era la globalització, però no ho sabíem. El 1979 i el 1980 les màquines de marcianets ens van envair. Milions de joves i no tan joves es van unir en una germandat internacional per defensar la Terra. El 1982 Martin Amis en va fer una crònica d'urgència generosament il·lustrada que ha guanyat amb el pas dels anys i que Malpaso acaba de publicar en una divertida traducció de Ramón de España: La invasión de los marcianitos.

El llibre inclou aproximacions sociològiques al vici de matar marcianets, aparentment solitari però practicat en grup en uns antres pietosament anomenats salons recreatius on, entre partida i partida, es consumien grans quantitats de tabac, refrescos i patates fregides. No és cap disbarat que el psicòleg Mitchell Robin els comparés amb el claustre matern. En aquells anys no hi havia cap altre lloc on fos possible refugiar-se sense pagar entrada, competir amistosament, escoltar música, concentrar-se en batalles sagnants, i alhora mostrar una superfície social mínima però suficient. Parlo d'un temps en què en determinats soterranis de la plaça Catalunya de Barcelona i de passeig de Gràcia era factible convertir-se en Mario i lluitar contra un Donkey Kong pixelat o esdevenir un Pac-Man obsedit per devorar el màxim nombre de punts grocs possible (la multiplicació postfordista de franquícies internacionals al centre de la ciutat em mou a recordar aquells anys –en què hi havia sales de cinema a la plaça Catalunya, sic– amb certa malenconia).

Després d'unes consideracions sobre l'Homo recreativus, Martin Amis ofereix un catàleg comentat dels jocs més populars, que és també un repàs dels plaers secrets de la generació del baby boom. Comença amb Space Invaders, quan vam aprendre que calia protegir-se i disparar alhora (“el primer amor”), continua amb Galaxian (quants fracassos escolars van propiciar aquelles naus enemigues acostant-se en forma d'onades lentes però destructives), Asteroids (que ens va iniciar en la utopia escapista de l'hiperespai), Missile Command (el preferit de Steven Spielberg) i tants altres.

Totes aquelles hores perdudes exterminant marcianets ens van ensenyar que, per molt que milloressis, a la llarga sempre perdies (That's the way life is, que deien els Pet Shop Boys). Per entendre el perquè de l'addicció als jocs de marcians, Amis recorre a l'autor d'Una habitació amb vistes: “Com va dir E.M. Forster de la novel·la, el que et mou és el desig irresistible de saber què succeeix a continuació.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.