Novel·la
marta monedero
Com enganyar la pròpia dona
On és la veritat? Ens enganyen o ens deixem enganyar? Mirem enrere. Al segle XVI va haver-hi un judici a la Gascunya que va portar cua. Martin Guerre era el fill d'un terratinent que un dia va abandonar la dona i el fill. Durant molt de temps no se'n va saber res fins que un dia va tornar a casa. Però, ai!, no era ell. L'home que deia ser Martin Guerre tenia les mateixes faccions que el desaparegut però era afectuós i madur. La dona, és clar, hi va sortir guanyant. Ara bé, quan va veure que l'havia enganyada el va denunciar tot i les pressions familiars perquè no ho fes. Finalment va aparèixer el Martin de debò, que s'assemblava tant a l'impostor que els testimonis del cas no es posaven d'acord sobre quin dels dos era l'autèntic.
Viena acaba d'editar La dona d'en Martin Guerre, que la nord-americana Janet Lewis va escriure el 1941 en el marc d'una trilogia dedicada a judicis històrics. Aquest conflicte d'identitats, amb intriga i dilema moral inclosos, es considera una de les novel·les breus essencials del segle XX. Una nouvelle d'estil contingut que se'ns fa contemporània perquè recrea els fets centrant-se en el que interessa: com el fals Martin Guerre va poder enganyar la dona amb qui compartia taula i llit. Què en pensava ella realment? I per què el denuncia al cap de tres anys? Lewis utilitza un narrador omniscient que focalitza la història en el personatge de la dona, en com evoluciona. El dilema és poderós i fins i tot Alexandre Dumas el va utilitzar en un dels seus fulletons. A més, se'n va fer una versió cinematogràfica a França amb Gérard Depardieu, Le retour de Martin Guerre (1982), i tretze anys més tard Hollywood en va filmar un remake, Sommersby, amb Jodie Foster de protagonista. La història és prou bona per ser llegida i plantejar-nos-la en primera persona: ens deixem enganyar si el resultat ja ens va bé?