El baix més promiscu

Els músics habitualment són molt gelosos del seu instrument. És la seva eina de treball i d'expressió artística, amb la qual passen moltes hores. Doncs la proposta d'aquestes Amistades peligrosas que necessiten els instruments per expressar les situacions tòrrides de llit i Kamasutra permet que la promiscuïtat sigui també instrumental. Sembla que, en un moment o altre, tothom pugui tocar les cordes insinuantment fosques del baix. Aquesta és la idea més bona de la producció en castellà que es pot veure al Goya, després de triomfar per bona part de l'Estat espanyol.

Al repartiment, Carme Conesa és la marquesa de Merteuil i Edu Soto, el vescomte de Valmont. Són les dues pedres angulars per on pivota tota l'acció. I és que aquesta mirada fuig de la versió cinematogràfica i furga en els orígens la literatura de correspondències que va escriure Laclos al segle XVIII. D'entrada és una fórmula molt senzilla per anar entenent com es van forjant les relacions malaltisses, de dependència sentimental isexual. Si al darrer Tirant lo Blanc del TNC, el codi per expressar les escenes de llit eren reiteratives, a Amistades...,
la música li dóna diferents colors. El repartiment en ple està disposat a viure sense manies els excessos i les prohibicions, calçant-se ara una guitarra elèctrica, ara una bateria o una pandereta. Amb una estètica de concert inconfusible. Cal dir que el millor de tot plegat van ser els bisos, com tot bon concert de masses.

El problema del muntatge és que es vol ser massa fidel a l'estructura de correspondència. I no es deixa respirar prou l'actitud dels personatges. Notables són els textos que neixen de cartes Adreça desconeguda, (el 2013 amb Eduard Fernández i Lluís Homar i el 2006 amb Jordi Bosch i Ramon Madaula) per exemple, que la força de la trama va superant el ritme tediós de la lectura. Es va captant l'enemistat i la traïció abans que la carta ho pronunciï. TAmistades...ot queda explicitat en unes ratlles volgudament barroques (que naveguen de la correcció moral a la provocació llibertina). Les cartes desvelen els plans i, no hi ha gaire a endevinar sobre les veritables raons de cada acció. I sense ambigüitat només queda admirar la interpretació actoral però deixa molt llunyana la possible identificació. L'excepció és l'última escena, de la marquesa a la llotja del teatre. Aquesta és, finalment sí, una oportunitat per recuperar una Conesa que és necessari que es prodigui mes en produccions de casa. La temporada passada, arran d'Ocells i llops, Conesa va col·laborar en Taxi... al TNC fent un preciós personatge tan trist com desolador. Conesa té molta energia, sigui tocant a temps de música clàssica, de rock o de punk.