Teatre

CRÍTICA

jordi bordes

Empatitzar amb una criminal confessa

La història de la mort de Hildegart Rodríguez és d'una contundència que demana, a crits, pujar-la al teatre. Hildegart era una noia de només 18 anys que destacava per la seva capacitat intel·lectual i el seu compromís, escrivint articles, cartejant-se amb Freud o trencant el carnet socialista en veure que els polítics d'aquell partit en aquells anys vint no eren radicals amb la filosofia socialista. Tothom es meravellava d'una noia que habitualment vestia de negre i que tenia al darrere la seva mare: Aurora Rodríguez, la mare soltera que l'havia ajudat a aprovar la carrera de dret i començar la de medicina, alhora que li havia ensenyat llengües com ara el francès, l'anglès i l'alemany. Aquesta història de superació personal es va acabar la nit del 9 de juny del 1929: a la matinada, la mare li va disparar quatre trets i es va entregar a la policia. Se l'estimava com la seva vida i no podia concebre que els ideals amb què l'havia educat (la necessitat de culturitzar les dones per generar una societat més intel·ligent, rica i pròspera seguint la teoria de l'eugenèsia) quedessin arraconats per la falsa política.

Pep Molina ha assumit el repte de traslladar aquesta història a l'escenari. Ho fa a partir de l'ambigüitat. Perquè la culpable (Teresa Vallicrosa) mai es deixa presentar com una boja i pretén convèncer de la seva bona acció el periodista i excol·lega de la seva filla (Jordi Llordella). Ho fan a partir dels retalls de diaris de l'època i una entrevista que la condemnada va donar exclussiva al diari La tierra. L'autora, Carmen Domingo, necessitava també situar la víctima: aquesta Hildegart que decidia imposar la seva llibertat a l'autoritat de la mare. Per construir el personatge hi havia els llibres que va signar però que, possiblement, responguessin més a les dèries de la mare que no pas a la seva pròpia creença. Per això, han modelat el personatge a partir del negatiu de la mare. Així, apareix una noia també intel·ligent però amb un punt d'ingenuïtat, fràgil i sensible.

El muntatge supera intel·ligentment els perills habituals de pujar a les fustes una mena de biopic. Per una banda, utilitza el periodista com a narrador, però li pot donar una certa contradicció davant d'una dona capaç d'encantar serps amb el seu discurs. En els articles publicats, comentava en primera persona sensacions personals, tot i que aparentment pretengués ser objectiu. També superen el to de discurs reivindicatiu un cúmul d'informacions que no s'atura i que mostra un ambiciós pla per fer una societat millor, amb plantejaments de l'esquerra (que posteriorment aplicaria Hitler sense escrúpols). El ritme és forçosament lent. Perquè tot s'explica des de la presó, és passat. Per què es rescata aquesta història, ara? Doncs perquè, un segle després, moltes de les injustícies que clama Aurora avui segueixen latents. Una obra que demana una conversa posterior, que és reveladora, tot i que mai justifica el crim.

YO MATÉ A MI HIJA
Carmen Domingo
Companyia: La Descomunal
Direcció: Pep Molina
Intèrprets: Teresa Vallicrosa, Neus Pàmies i Jordi Llordella
Dia i lloc: Dimecres 25 de març (fins al 12 d'abril), a la Sala Muntaner


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.