‘Bajandí'

El coixí sonor de la infància és ple de joies que se'ns revelen en tota la seva potència quan, dècades després, tornem a sentir un mot que deia algun ésser estimat que ja no hi és. M'acaba de passar llegint la llista de distribució de l'escriptor Andreu Martín, batejada com La parida de l'Andreu des de fa anys.

Una de les aportacions que l'Andreu després redifon era la de l'escriptora Marina Peña, filla de l'actriu Montserrat Carulla i germana, doncs, de la també actriu Vicky Peña. La Marina parla del seu avi, diu que era de la Segarra, d'origen pagès, i rememora una expressió que feia anar quan volia dir que algú estava de molt mal humor. “Estava de mala bajandí”, diu que deia.

Mon pare, que també era de la Segarra, sempre ho deia i mai no vaig entendre d'on ho havia tret. Marina Peña explica que bajandí és paraula gitana i que en caló vol dir guitarra. O sigui, que el malhumorat està de mala guitarra, desafinat, esguitarrat o, si no voleu que us aixafin la guitarra, de mala gaita.

Aquest descobriment enlluernador d'un mot del passat ha projectat a la meva malmesa memòria un parell d'altres paraules que em va llegar el pare. Poques, perquè a casa el doll verbal sempre va venir de la mare i de l'àvia, totes dues vilanovines (o geltrunenques), i el pare vivia a Barcelona des de la pubertat. Me les deia sovint totes dues: sapastrines i felipneri. La primera, entenc, era un diminutiu de sapastre (beneitó) i l'altra, de gran, vaig descobrir que era un nom propi, un sant que té una plaça singular a Barcelona. De nen, l'únic que sabia del cert era que quan mon pare em deia sapastrines o felipneri no estava pas de mala bajandí.