Un MNAC més Gaudí

Gaudí afrontava tots els seus projectes com si l'hi anés la vida. I no només els monumentals. Per modest que fos l'encàrrec, sempre havia d'alliberar el seu neguit creatiu. Fins i tot el va irradiar en un parell de vitralls –tan poc habituals en la seva producció, tot i que hi va donar voltes sovint– de mides reduïdes pensades per a una humil capella de Vallgorguina. Recentment, han ingressat al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) gràcies a un acord amb el seu propietari, un particular, que permetrà que llueixin al Palau Nacional de Montjuïc durant vuit anys. Són uns vitralls desconegudíssims, però no pas inèdits: els va recollir Josep Francesc Ràfols en la seva biografia de Gaudí del 1928. Però més enllà d'aquest text, no figuren en cap de les seves grans monografies. Tan estranys, però alhora tan gaudinians.

Els dos vitralls encara no llueixen enlloc. De moment, reposen al taller de fusta del museu, on tot just han acabat de ser restaurats per una especialista, Valeria Mamczynski Guerizoli, que els ha restituït l'esplendor del taller on van ser executats fa més d'un segle, l'Amigó. No estaven en un estat límit, però sí que eren presoners d'una brutícia acumulada al llarg d'anys. Els vitralls no s'havien mogut mai d'aquesta minúscula esglesiola del Vallès, situada dins d'una finca de nom can Pujadas. Tant de temps a la intempèrie és com aquell qui diu un miracle que s'hagin conservat amb fissures mínimes.

A Gaudí el protegeix potser la mà divina, que justament el va inspirar per a un dels vitralls, el més espectacular, el de composició més atrevida, en forma de rosassa. També és el més gran (90 centímetres de diàmetre). Al centre, hi regna una manus oculata, és a dir, una mà amb un ull que tot ho veu, un recurs gràfic des de temps del Renaixement que simbolitza fortalesa. Un ull que adopta el volum d'un bony del vidre. Tot el vitrall, en el qual sobresurten també tres anagrames de Jesús, la Mare de Déu i Sant Josep, és ple d'irregularitats que Gaudí utilitza segons el seu ideari “d'una natura viva, que mai està acabada, que sempre està en transformació”, exclama el cap de col·leccions del MNAC, Juan José Lahuerta. Ell creu que aquest vitrall, perfumat d'elements geomètrics que remeten a d'altres treballs com el de la Cripta de la Colònia Güell o de la Torre Bellesguard, va ser realitzat el 1900 o potser una mica més tard i tot.

Però en tot cas és posterior a l'altre vitrall, més petit (75x24,5 centímetres), molt elegant, d'aires prerafaelites i de concepció més convencional. Lahuerta el situa a mitjan anys noranta del segle XIX. Representa l'arcàngel Miquel i tècnicament també té qüestions interessants, sobretot la superposició de vidres de colors que, perfeccionada, trobem a la catedral de Palma.

“Els dos vitralls, que són tan diferents, ens permeten traçar una evolució en la manera de crear de Gaudí. Tots dos cal veure'ls com una obra col·lectiva, que és com sempre treballava l'arquitecte, com a director d'orquestra, però és en el més antic on costa més reconèixer més la seva intervenció i és més de taller”, precisa Lahuerta.

No està decidit quan s'integraran a la col·lecció permanent, però serà aviat. I òbviament lluiran a les sales dedicades a Gaudí, just al començament del recorregut, darrere la reixa de la casa Vicens. L'atmosfera de l'espai canviarà radicalment. El MNAC farà un estudi profund d'aquesta petita gran obra. “Hi veus tantes coses conegudes de Gaudí i alhora tantes de noves que paga la pena fer-ne recerca”, indica Lahuerta. A Gaudí no ens l'acabarem mai.