Blaumut al país de les meravelles

El bosc ha estat escenari de multitud d'històries de faules. Somni d'una nit d'estiu i Alícia al país de les meravelles són alguns exemples d'aquesta inspiració de relats increïbles. Dissabte, la formació Blaumut va aprofitar aquest filó màgic per convidar els assistents a l'Auditori de Girona a entrar al seu bosc particular. A ritme d'una bateria potent, la nit va començar amb El primer arbre del bosc, una cançó que dóna títol al nou disc i una porta a un camí intens i ple de turbulències emocionals i sentiments que ens endinsa en aquest bosc. Estem en ple Festival Strenes i, com bé indica el nom, toca presentar els nous treballs, i els Blaumut tenen material que tot just ha sortit del forn i calia rodar-lo sobre l'escenari. De segon plat va sonar De moment, amb la veu tan fàcilment recognoscible de Xavi de la Iglesia, que sense treva va enfilar tot seguit amb El millor fos per a un nom i Vuit. No va ser fins a la cinquena cançó que no van començar a recuperar el seu grapat de pedres precioses que va portar el primer disc, El turista, que els va dur el 2012 a ser una de les formacions de més èxit de vendes a tot l'Estat espanyol. Ho van fer amb Esquimals, una aturada al camí per reflexionar i posar la pell de gallina interpretant-la gairebé nua: una veu trencada, una guitarra a quatre notes i el violoncel d'acompanyament. Després d'El llimoner i Qui va matar el Sr. Cordills?, va arribar el torn d'una de les cançons que acabaran sent emblemàtiques: Cartes de l'orient. Hi faltava l'Escolania de Montserrat, que, en el disc, hi col·labora amb unes veus angelicals. A qui sí que van fer sortir de casa va ser a Adrià Puntí, que va aparèixer de manera estel·lar a l'escenari per interpretar Coral·lí, de la qual Blaumut ja va fer una versió. Amb ella ja tocava encarar la recta final d'aquest viatge a través de Piano, Vent que mou el temps i Bicicletes. A la festa, no hi podia faltar Pa amb oli i sal, que va portar la catarsi final a un públic que va omplir totes les localitats.

Sovint es diu “els arbres no et deixen veure el bosc”, però t'hi conviden a entrar. El nou disc de Blaumut és una invitació a fer aquest viatge interior. Però si hi entres, ja no en voldràs sortir.